L’esport català no pot més i diu prou

Aquests dies assistim a l’enèsima denúncia i advertència del món esportiu a Catalunya amb la campanya ‘¡Prou! ¡L’esport és segur!’. Un nou avís, amb la recollida de milers de firmes, sobre la crítica i delicada situació que estan patint les federacions, clubs, entitats i empreses esportives de Catalunya i que estan en risc de desaparèixer si no s’actua immediatament.

Després de 10 mesos des de l’inici de la pandèmia, les competicions no professionals (que són la majoria dels practicants) encara no han pogut recuperar ni una mínima part de la seva activitat. Les federacions catalanes se senten discriminades respecte a les mesures sanitàries aplicades en la resta de comunitats autònomes, on la pràctica esportiva s’ha pogut desenvolupar amb mesures de seguretat.

El mateix passa amb gran part de clubs esportius catalans. La majoria, amb dificultats per garantir la seva viabilitat, tant per la paralització indefinida de la competició com per la caiguda de les quotes o la falta d’ajudes públiques, entre d’altres. Cal recordar que Catalunya compta amb més de 8.700 clubs esportius i amb 620.000 llicències esportives (segons dades de l’IDESCAT). Un potencial esportiu, social i cultural que no es valora suficient i que es troba en risc de retrocedir de manera irrecuperable. 

Per no citar els consells esportius i empreses del sector que també lamenten ser el boc expiatori del Govern de la Generalitat cada vegada que l’índex de rebrot augmenta. Segons l’Observatori de l’Esport, Catalunya concentra el 80% de la indústria esportiva de tot l’Estat, i ocupa milers de llocs de treball.

Fa la preocupant sensació que hi ha un profund desconeixement de la realitat esportiva i que cada dia que passa ens allunyem més d’aquell país que feia pinya i es mostrava al món a través de l’esport. El teixit esportiu és resilient, però no aguantarà l’atur il·limitat de la seva activitat i la falta d’atenció per part del Govern de la Generalitat. Sense activitat, ni ajudes per compensar-ho, estem abocats a la destrucció d’una part important de les estructures esportives i una dràstica disminució de la pràctica d’activitat física entre els catalans i les catalanes.

En poc temps comprovarem i lamentarem l’elevada factura que haurà pagat la societat catalana, i sobretot els nostres nens i nenes, per la paralització de l’activitat física durant tant temps. Si l’esport és salut, és educació, és integració i és economia... ¿per què s’ha decidit cessar totalment la seva activitat? ¿Per què no s’escolta els seus representants? ¿Quin cost social i econòmic tindrà? ¿Per què no es declara servei essencial, tal com s’havia compromès el Govern?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Així mateix, no s’entén com es paralitza totalment la pràctica de l’activitat física aquí, mentre es permeten les activitats en molts altres sectors, amb mesures de seguretat. Ningú discuteix la gravetat de la situació que estem vivint i que s’hagin de prendre mesures, però sí que es faci aquesta discriminació i criminalització del sector esportiu.

Per tots aquests motius, reclamem mesures urgents de recolzament al sector esportiu i acordar un calendari i criteris de retorn de les competicions. No podem estar ni un dia més amb aquesta paralització total de la pràctica esportiva. La resta de comunitats autònomes així ho han fet. Hi ha diàleg, consens i accions urgents per evitar perdre el gran capital esportiu i social que ha construït Catalunya al llarg de tants i tants anys. Si no ho fem, el mal serà irreparable. ¡Prou! ¡L’esport és segur!