Itàlia: olor de naftalina

Moro V, Craxi II, Fanfani VI, Andreotti VII. Així s’enumeraven els repetits governs en temps de la Primera República italiana que va acabar arrossegada pel vendaval de Mani Pulite. Ara, en aquella zona indefinida entre una segona i una tercera república arriba una aroma d’aquella primera que va estar dominada per un partit de centredreta com va ser la Democràcia Cristiana (DC).

Giuseppe Conte, el primer ministre dimitit, es disposa a articular un Conte III, o Ter, en el més modern argot periodístic italià. Per a això necessita trobar una majoria que de moment està enlaire perquè els números amb les forces presents en el Govern ara caigut (Partit Demòcrata, Moviment 5E i Lliures i Iguals) no surten després que Matteo Renzi retirés el recolzament de la seva, Itàlia Viva.

Conte vol que aquesta ‘quarta pota’, com ha sigut batejada, estigui formada per polítics que ha posat l’etiqueta de ‘responsables’ i ‘constructors’, tot i que aquests vocables carregats de positivitat es tradueixen pel menys afavoridor de ‘trànsfugues’. I és allà on a l’aroma antiga se suma l’olor de la naftalina.

Un dels primers a parlar fa gairebé un any, abans de la pandèmia, de la conveniència de crear un espai central amb servidors ‘responsables’ va ser un autèntic ‘triler’ de la política com Clemente Mastella, els orígens públics del qual se situen en el llunyà 1976 quan va ser elegit diputat sota les sigles de la DC. Va ser cap de premsa d’aquella formació durant el lideratge de Ciriaco de Mita. També ha sigut senador, eurodiputat, fundador de diversos partits, ministre en un govern de Silvio Berlusconi i en un altre de Romano Prodi, processat, indultat i també, naturalment, alcalde del seu poble, Ceppaloni (3.273 habitants).   

Que aquest personatge sigui un defensor de la creació de l’espai que cerca Conte ha portat al primer ministre dimitit dures crítiques tant de Renzi com de Matteo Salvini, però són estocades que no arriben a l’os perquè, com assenyala l’historiador Steven Forti a la revista Política&prosa, són molts els que han vist en Conte el «catalitzador d’una força centrista que podria unificar el món catòlic dispers», un món descol·locat després del final de l’era Berlusconi i del gir ultra de Salvini.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara mateix, aquesta força és una simple qüestió d’aritmètica parlamentària que Conte ha de trobar contrarellotge. Per contra, Itàlia es pot veure abocada a unes eleccions que podrien deixar diversos cadàvers polítics pel camí començant pel seu. Als partits de la majoria, les urnes poden resultar fatals perquè tots suporten fortes tensions internes que podrien esclatar molt fàcilment. A la formació de Renzi, la fatalitat seria la desaparició. Al contrari, convenen a la ultradreta de Salvini (Lliga) i de Georgia Meloni (Germans d’Itàlia).

Una de les moltes paradoxes d’aquesta crisi política provocada incomprensiblement enmig de la sanitària de la Covid-19 és que Conte, sense la maquinària d’un partit darrere, disfruta d’un enorme recolzament popular del qual no gaudeix cap altre polític italià.