Crisi incomprensible a Itàlia

La crisi política provocada a Itàlia per l’exprimer ministre Matteo Renzi, que va decidir retirar del Govern els ministres d’Itàlia Viva, el partit fundat per ell, té pinzellades d’un barroquisme indesxifrable fins i tot per a un país en el qual la volatilitat governamental és una constant històrica. Analistes habituats a assistir a tota classe de jocs de mans en la construcció i destrucció de majories estimen que la decisió de Renzi és incomprensible –les raons que addueix són una mera disconformitat retòrica sobre la gestió dels 200.000 milions d’euros del fons de reconstrucció europeu que corresponen al país– i qualsevol desenllaç que no sigui que el primer ministre dimissionari, Giuseppe Conte, se succeeixi a si mateix suposa un salt al buit.

Almenys tres motius fan inexplicable i injustificable la crisi en curs: la virulència de la tercera onada de la pandèmia, la necessitat que prevalgui la unitat per reactivar l’economia d’un país molt endeutat –per sobre del 160% del seu PIB– i les maniobres de la ultradreta per tornar al poder. Ni Giuseppe Conte ni el president, Sergio Mattarella, entreveuen una resolució diferent de la crisi que no consisteixi a formar un Govern poc menys que clonat del que ara cau, fins i tot amb la tornada a la cleda del partit de Matteo Renzi, però del poder de desgast del moment no se n’escapa ningú. I no són cap secret les tenses contradiccions al nucli dur de l’aliança entre el Moviment 5 Estrelles (populista) i el Partit Democràtic (centreesquerra), un conglomerat indispensable però inestable per armar una majoria parlamentària viable.

Tampoc no és cap secret que l’episodi alarma la Unió Europea, que, com tantes vegades en el passat, veu compromesos els seus plans per la política interior d’algun soci. En aquest cas, la necessitat d’arrencar el programa de reconstrucció treballosament aprovat sense el qual seria moltíssim més aventurada la sortida d’Itàlia de la crisi. La maniobra de Renzi d’escudar-se en l’«aplicació democràtica» d’una iniciativa europea per fer-se notar en una coalició de Govern en la qual és lluny de portar la veu cantant, en cas de ser atesa, qüestionaria la capacitat de Brussel·les d’influir per bé en el rigor dels estats a l’hora d’acollir-se a subvencions i préstecs; es diria que perjudica el seu marge de maniobra per treure la UE de l’encallament.

L’inductor de la crisi de Govern nada contra corrent davant la dada certa que el primer ministre és el polític més popular d’Itàlia malgrat els estralls de la pandèmia i del sotsobre econòmic. El fet és rellevant perquè, en l’improbable cas que fos inevitable la convocatòria d’eleccions anticipades, només l’extrema dreta de la Lliga de Matteo Salvini estaria en condicions de posar en dificultats Conte, segons vaticinen les enquestes. Per no parlar de l’esterilitat de la maniobra si, vistes les dificultats de repetir un Govern de coalició, veiés la llum un de tecnòcrates del gust de Conte i els seus aliats, una cosa improbable, però versemblant. Envoltat tot per la insòlita capacitat de la política italiana de consagrar la inestabilitat com a manera de governar, un tret especialment perniciós en temps tan durs com el present i del qual hauria de prendre nota com a exemple a evitar fins i tot més enllà de la singularitat transalpina.