Eleccions catalanes
Coses a què aspirem en aquestes eleccions
Hem de ser modestos en les nostres expectatives a partir del 14 de febrer, però és raonable que esperem almenys algunes coses dels que seran els nostres representants
Comencem una nova campanya electoral en un clima social dens i carregat. El malestar, la irritació i la preocupació de la societat planen en l’ambient. Es tracta, òbviament de la Covid i els seus impactes sanitaris, econòmics i socials, però també d’alguna cosa més. Catalunya continua empantanegada encara en les greus conseqüències de la crisi de la tardor de 2017, fent pràcticament impossible el bon govern. El risc de tenir emprès el camí de la decadència es palpa i un cert pessimisme col·lectiu ho contamina tot. El desgavell d’aquestes últimes setmanes, amb la convocatòria electoral forçada pel TSJC, ens ha recordat que encara ho podem empitjorar. I a curt termini no podem esperar gaires canvis espectaculars. Sigui quin sigui el resultat de les eleccions, la governabilitat del país continuarà sent difícil; la Covid i els seus impactes encara duraran i la fragmentació parlamentària, la polarització i les conseqüències de la judicialització del conflicte polític, amb presos i causes judicials en marxa, es mantindran. La veritat és que hem de ser modestos en les nostres expectatives a partir del 14 de febrer. Ara bé, en aquest escenari certament escèptic és raonable que aspirem almenys a algunes coses dels que seran els nostres representants.
En primer lloc, és necessari que tots treballin per prestigiar i enfortir les institucions del país. Catalunya és una nació sense estat i amb un Estat que massa vegades li ha anat a la contra. Tenim un nivell d’autogovern insuficient, un sistema de finançament escàs i un reconeixement nacional incomplet. Però les institucions de l’autogovern han sigut expressió de la nostra voluntat de ser i de perseverar com a comunitat nacional, instrument al servei del progrés col·lectiu, patrimoni de tots els catalans, amb independència del seu origen i ideologies. Alguns han afirmat, amb un menyspreu inacceptable que sovint amaga molta incompetència, que l’autogovern arribat des de 1977 era un problema. I és al contrari, sense l’autogovern assolit i desenvolupant al llarg de les últimes dècades, el país no hauria viscut el període més intens i llarg de recuperació nacional del que hem disfrutat des de 1714. Amb dificultats i obstacles, amb límits competencials i financers, és clar que sí, però quan hi ha hagut una certa idea sobre Catalunya i talent i intel·ligència per avançar, hem constatat que la recuperació de l’autogovern ha sigut una història d’èxit.
En segon lloc, és necessari que tots treballin per enfortir la unitat civil dels catalans, que continua sent el gran patrimoni a preservar que ens va llegar la generació de Josep Benet, del qual hem celebrat el 2020 el centenari del seu naixement. Un país amb una forta complexitat en les identificacions nacionals dels seus ciutadans, amenaçat per l’estancament de l’ascensor social ascendent i l’augment de la pobresa i amb un notable increment de la seva població com a resultat dels últims moviments migratoris, ha d’evitar, tant sí com no, la fractura del país entre dues comunitats nacionals. Una Catalunya fracturada per l’origen o la llengua dels seus ciutadans seria un país feble per afrontar els desafiaments del segle XXI, antipàtic i desagradable per viure i tancat a la resta d’Europa i el món.
En tercer lloc, és necessari que tots treballin activament per a la solució del conflicte polític per la via del diàleg, amb la determinació d’acordar, sense voluntat d’imposar cap solució ni impedir cap proposta. Avui hem constatat més que mai que ningú té la força per imposar la seva posició i que deixar passar el temps no és cap solució mentre els problemes de fons que expliquen la força del sobiranisme continuen sense una resposta positiva. La llibertat dels presos i la taula de diàleg són imprescindibles per avançar de manera tossuda en la solució del conflicte. No hi ha alternativa.
I en tercer lloc, en temps de pandèmia i crisi, amb enormes reptes econòmics a escala global, en un canvi d’època a nivell mundial, esperem dels nostres representats que prioritzin la recuperació econòmica i social, amb voluntat d’acordar les reformes i canvis que el país necessita per garantir el benestar i la prosperitat de les generacions presents i futures.
No és poc, però es tracta dels mínims que ens toca exigir en aquest temps i en aquest país.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
