Crisi a les sales de cine: Covid i canvis d’hàbits

Hi ha moltes causes que conflueixen en el fenomen certament dramàtic del tancament del voltant d’un 70-75% de les sales d’exhibició a Espanya, amb un descens dels espectadors i la recaptació que també ronda aquest mateix percentatge. Als efectes devastadors del primer confinament i de la segona onada, a l’octubre, s’afegeixen –en un gener més negre encara– la reducció actual de l’aforament, les restriccions de mobilitat perimetrals i un cert retraïment del consumidor, sense oblidar, per descomptat, com a dada fonamental, la falta d’estrenes o la reprogramació sobtada de les ‘majors’ i la competència de les plataformes digitals.

Les empreses més afectades són les que basen el negoci en la projecció de pel·lícules de consum majoritari, un revulsiu setmanal que s’ha anat diluint en temps de pandèmia, provocant propostes imaginatives, com la programació de cicles clàssics, mentre que altres, que es proveeixen de productes minoritaris, aconsegueixen superar amb dificultats la situació. Convé destacar que el cine continua dempeus, però que el moment és crític. Les principals cadenes de distribució i exhibició com Yelmo, Cinesa, OCine o Balañá, han anunciat tancaments que, en principi, són temporals per evitar mals més greus, com l’augment de l’atur al sector o l’acumulació de pèrdues, a l’espera d’una millora sanitària. Tot i així, el fantasma d’una crisi estructural, més enllà de la conjuntura que vivim, plana sobre les sales a tot el país.