Prioritats del nou govern

Abans de respondre a aquesta pregunta, permetin-me una petit comentari sobre el possible resultat. ¿De què dependrà que tinguem un govern estable i orientat a la gestió en comptes d’un centrat en la ideologia? ¿De l’oferta programàtica dels candidats o de la demanda de polítiques dels votants? Sens dubte, uns candidats i candidates amb tarannà moderat afavoriran l’orientació a la gestió. Però, segons el meu parer, aquest resultat dependrà especialment de l’ànim amb què vagin a votar els electors.

Tibor Scitovsky, un economista nord-americà d’origen hongarès, va publicar a la segona meitat del segle passat diversos estudis sobre els camins utilitzats pels éssers humans per obtenir la felicitat en el consum. Va identificar dues vies: el plaer de l’excitació i el plaer de la comoditat.

 

Si apliquem la seva anàlisi a les preferències en els dos extrems de l’espectre polític català, veiem que moltes persones s’han deixat endur pel plaer de l’excitació. La meva esperança és que s’hagi produït prou frustració i cansament com perquè ara busquin el plaer de la comoditat portada per la moderació.

A l’espera de conèixer si és així, tornem a la pregunta inicial: ¿quines haurien de ser les prioritats del nou govern?

Sens dubte, la prioritat primera ha de ser recobrar la confiança del conjunt de la societat catalana en les institucions legislatives, governamentals i administratives. Parlament, Govern, Administració i mitjans públics han d’estar al servei de l’interès general i no al d’una part de la societat. Sense aquesta orientació al bé comú no es recobrarà la legitimitat ni la confiança.  

La segona prioritat ha de ser evitar el col·lapse social. El veritable perill de la pandèmia de la Covid-19 no és tant la crisi de l’economia com el col·lapse social. Mal que bé, l’economia es recuperarà. La raó principal és que, a diferència del que va succeir en la crisi financera del 2008 i en la crisi del deute del 2010, ara la mentalitat dels responsables de les polítiques monetàries i fiscals no és suïcida, sinó d’ajuda a les persones i empreses afectades per la crisi pandèmica. Els nous fons europeus per a la recuperació econòmica són un exemple d’aquesta nova mentalitat politicoeconòmica.

 

Però el meu temor és que les nostres autoritats estiguin pensant més en la recuperació econòmica que en la social. I, no obstant, el cost més important de la pandèmia serà l’humà. L’augment del nombre de persones i famílies que s’estan quedant sense feina, ingressos, vivenda i aliment és dramàtic. A moltes d’aquestes llars viuen infants, i les seves vides quedaran marcades per aquestes dramàtiques carències. Les dades de l’Enquesta de Pressupostos Familiars i del Banc d’Espanya ens diuen que el percentatge de llars que no poden arribar a final de mes i que tenen una riquesa nul·la o negativa va en augment de forma accelerada.  

 La continuació d’aquesta dinàmica abocaria al col·lapse social. Els riscos no serien només per a la cohesió social, sinó també per a l’economia i la democràcia. Aquells que es queden sense feina, sense vivenda, i sense esperança podrien fàcilment gira-se contra les institucions democràtiques. El que ha passat als Estats Units, o aquests dies als Països Baixos, és un senyal de perill. Si els governs han de recórrer a l’ús de la força per sufocar els disturbis provocats per aquest malestar, la democràcia podria desembocar en l’autoritarisme.

 

Per tant, la prioritat política més urgent del pròxim govern ha de ser evitar el col·lapse social. L’economia i les finances no poden l’únic objectiu prioritari de les ajudes públiques. Seria defensar el socialisme per als rics i els riscos del capitalisme per als altres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per evitar el col·lapse social cal posar el focus en la inversió en la infància i en l’economia de les cures. D’aquesta forma, tindrem una societat més decent i una economia més dinàmica i innovadora. D’això parlarem en les pròximes setmanes.