El fulgor d’una bengala

Aquesta setmana, al contrari, no he trepitjat ni un pati de butaques. La pandèmia s’agreuja. El 98% dels madrilenys vivim en zones amb una incidència superior a 500 casos. En el meu municipi estem gairebé a 1.000. No obstant, el segon lloc més segur (a part de tancats a casa) són teatres, auditoris i cines, on l’aforament és limitat, no pots abaixar-te la mascareta sota cap concepte ni pots parlar, que és com, segons diuen els experts, més «miasmes» (en el llenguatge dels nostres besavis) deixem anar als altres. Potser per això els teatres són bastant plens, tot i que veurem com els afecten les noves restriccions horàries. A Castella i Lleó, per exemple, amb la baixada del toc de queda a les vuit de la tarda, van quedar suspeses totes les funcions. A Madrid, on gairebé tot es permet, una mena de Las Vegas de la pandèmia, s’ha avançat l’horari i ara anem al teatre a les quatre de la tarda.

Lectures

No he anat al teatre i he llegit ‘Los años’, d’Annie Ernaux, unes memòries generacionals honestes i crues com tot el que firma aquesta autora, en les que Ernaux recorre al «nosaltres» i no al «jo» com a veu narrativa. A l’acabar em preguntava com recordarem nosaltres aquests temps, amb què ens quedarem. Em sorprèn la nostra capacitat d’emmotllar-nos a les mascaretes, el toc de queda, a no reunir-nos, a veure com comerços i bars fan fallida, a les xifres diàries de morts, al rentat de mans constant, a les reunions per pantalla, a l’educació sense aules, a no viatjar... Aquest tret animal adaptatiu és alhora la nostra salvació i la nostra condemna, perquè ens fa capaços de conformar-nos amb l’intolerable.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Vaig llegir després ‘Amazonas con pincel’, l’interessantíssim treball de Victoria Combalía sobre dones artistes, i de tan bo, em provocava ganes de saber més sobre unes dones que ni es van conformar, ni es van emmotllar mai. Volia més dades, no tant sobre les seves carreres artístiques, sinó sobre la seva quotidianitat. ¿Com es manté una en la bretxa? ¿Què passa en aquells dies, en els anys entre fita i fita? ¿Van poder guanyar-se la vida? ¿Se’n cuidava algú o eren elles les cuidadores? Els oficis creatius amaren cada hora del dia, incloses les del son. De vegades en la nit sorgeix la trama perfecta d’una novel·la, resolem un problema tècnic, entreveiem clarament un fil conductor que s’escapava.

No estàs sol, nàufrag

Em pregunto si el que dona valor a la cultura en aquests temps és precisament això: el pòsit inconscient que el creador diposita a l’obra, el rastre d’un sistema nerviós aliè que per un instant toca el nostre i el rescata del seu aïllament amb el fulgor d’una bengala a alta mar. I si no, ¿per què continuem acudint a teatres i concerts mentre hem abandonat els cines? ¿Ens atrau més experimentar una cosa viva i irrepetible que una imatge enllaunada? Un llibre, un quadro, el moviment dels ballarins, la veu dels actors i actrius, el so de violoncels, fagots i violins equivalen avui a rebre una carta manuscrita en una costa deserta. Una carta que ens diu «no estàs sol, nàufrag, aguanta, anirem a rescatar-te, tirarem endavant. Junts».