Els mitjans i la Covid
A l’estil pregoner
De vegades tinc la sensació que el que algunes ràdios i televisions pretenen és portar-nos a tots a punt de l’infart
M’agradaria abundar, si m’ho permeten, en un assumpte del qual ja es va ocupar dissabte passat en aquest mateix diari el meu col·lega i company (al teatre, com en aquestes pàgines) Carles Sans, al seu article ‘Els mitjans i la por’. Assumeixo que és, precisament, l’especial sensibilitat que ens proporciona el nostre ofici comú (se’n digui olfacte, se’n digui deformació professional) la que ens fa coincidir en l’observació del fenomen. Confesso que feia setmanes que li feia voltes a l’assumpte i considerant fins a quin punt mereixia una reflexió pública en aquesta columna. Carles Sans, amb triple velocitat i diligència (jo viatjo a peu, ell en ‘tricicle’) se m’ha avançat i me n’alegro. Això em permet pujar al carro de les seves consideracions i avançar amb ell uns metres pel mateix camí.
Parlava en Carles de com en aquests temps d’angoixa i desassossec alguns mitjans de comunicació (ell assenyala la televisió, jo afegiria també algunes emissores de ràdio) estan imposant, cito textualment, «un estil de comunicació alarmista i aterridor que genera nerviosisme i que menyscaba l’ànim de tots». Vas fer curt, Carles. Vaig més enllà: de vegades tinc la sensació que el que alguns mitjans pretenen és portar-nos a tots a punt de l’infart, la qual cosa, i tenint en compte la saturació actual de les ucis, és, a més de perillós, irresponsable. Perquè una cosa és informar (parlar, narrar, explicar) i una altra de molt diferent acollonir (amb perdó), convertint cada informació de la Covid en una cosa així com una sessió golfa del Festival de Sitges, sobresalt rere sobresalt. Parlen de noves soques com si es tractés d’un exèrcit de Godzilles avançant en formació Rambles avall, llegeixen les xifres de contagis amb l’oblic matís de «posa’t de genolls i senya’t, que d’aquesta no te’n deslliures ni amb aigua beneita», i diuen pandèmia amb el to de qui diu harmagedon o apocalipsi.
Notícies relacionadesAixò ocorre, naturalment, en aquells mitjans on la informació es dona de viva veu. És allà, en el to, en el matís i en el volum, on es produeix la sobreactuació. S’abusa dels aguts i de la velocitat en la dicció. Dit en plata: es parla a crits i a mil per hora. Hi ha com una excitació sobrevinguda; com si el missatger persa arribat de les Termòpiles, en lloc d’afligit i sense alè, es presentés exultant i cremant en desitjos de deixar anar la dolenta nova. S’afegeix a això un costum que ha pres carta de naturalesa en algunes televisions: acompanyar les imatges amb una narració a l’estil agutzil pregoner. A falta de corneta, la veu aflautada. I la mateixa, o semblant, cantarella: «Per ordre del senyor alcalde...» Em pregunto: ¿no seria millor el to mitjà i una manera de parlar propera?
Postdata: això no ocorre, no obstant, en la premsa escrita, on el lector, en exercici de la seva llibertat, aplica a cada notícia el to, el matís i el volum que li sembla més adequat. Com, de ben segur, estan fent vostès ara mateix amb aquest escrit.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
