Colau i Albiach

Joan Tardà confessa en el seu recent llibre ‘En defensa pròpia’ el disgust que li va donar la ‘companya’ Colau després del seu pacte amb Valls per desbaratar un acord amb Ernest Maragall, guanyador de les eleccions.

El somni humit de Tardà era una entesa entre republicans i comuns. Per això confessa que el «pitjor desassossec» de l’últim cicle polític va ser veure com Ada Colau acceptava la investidura enverinada de Collboni amb els vots de Manuel Valls. La paradoxa feridora és que el partit nascut del 15-M va acabar retenint l’alcaldia gràcies al partit «finançat pels fons Black», com relata Tardà.

Tardà ha sigut víctima d’una campanya de linxament visceral per part de l’independentisme de signe populista. L’han amenaçat, insultat i difamat sense treva ni descans. Precisament per defensar, entre d’altres, un acostament i acords amb els comuns com també ha fet de manera significativa Òmnium Cultural. Una proposta que després ha fet oficialment seva ERC amb l’anomenada Via Àmplia que semblen rebutjar Colau i Albiach.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Però la pitjor esmena a Tardà no ha sigut aquesta vergonyosa campanya per acovardir-lo, que té com a protagonista un populisme exacerbat amb pedigrí de nou encuny. Doncs no. La pitjor desautorització a la seva proposta estratègica l’hi han fet els comuns, acceptant el cordó sanitari del PSC a Barcelona contra els republicans.

Albiach i Colau haurien de començar a plantejar-se què volen ser. Si la crossa del PSC com antany ICV o un partit atrevit com el que projecta Pablo Iglesias. Haurien de prendre exemple de la tenacitat i conviccions del líder d’Unides Podem. De fet, els comuns porten camí d’empetitir-se més que ICV. Un dia van somiar disputar l’hegemonia al PSC i ara lluiten per mantenir grup parlamentari, dessagnant-se davant el PSC i amb un degoteig constant de vots que els treu ERC. Tardà hauria de ser el seu exemple. Els costos personals per no doblegar-se a les directrius del populisme independentista són allà. Són evidents. ¿Seran capaços Albiach i els seus d’emancipar-se de la tutela del PSC o continuaran assumint el paper d’apèndix?