Així serà, si us ho sembla

Primer va ser una crisi financera i social (2008-13), d’una profunditat i duresa insòlites, fins i tot per a un país com el nostre acostumat a passar-ho relativament malament. Amb seqüeles de les quals encara no ens hem recuperat: brutals destruccions d’ocupació, desaparició d’empreses, ruptura d’expectatives dels més joves i dels ocupats de més edat, augment de la pobresa i jivarització dels serveis públics. Els seus efectes van accentuar les angoixes de la globalització i el canvi tècnic, amb les seves conegudes pressions a la baixa sobre salaris, deslocalitzacions i pèrdues d’ocupació de qualitat, al mateix temps que l’imparable i vertiginós envelliment del país portava de tornada el fantasma de l’incert futur de les pensions. Cap d’aquests temors s’ha dissipat en absolut. Al contrari, continuen més presents que mai.

Reflectint una part inquantificable, però no menor, d’aquestes ansietats, fa anys que Catalunya està embardissada en una estèril discussió sobre el seu futur. No restaré ni un bri a la importància que el procés ha tingut, té i tindrà en el nostre futur. Però sí ubicar-lo en una perspectiva de més llarg termini, que ajudi a comprendre part de les seves arrels: un segment molt rellevant de catalans, enfrontats a problemes de molt difícil solució i amb la impagable ajuda de certs sectors amb poder a Madrid, ha virat cap a la independència. Un gir que, malgrat que no està en un dels seus millors moments, continua provocant un xoc econòmic i social addicional amb uns efectes negatius que comencen ara a ser perceptibles. I, finalment, i per si n’hi hagués prou amb tot això, apareix la Covid-19 amb els evidents problemes d’una gestió pública deficient i més que millorable.

No és estrany, doncs, que la societat catalana estigui abatuda: sotmesos massa temps a un continuat estrès, tant en individus com en societats solen aparèixer inevitables símptomes depressius. I tot i que els governs, de Catalunya i d’Espanya, s’esforcen per aixecar l’ànim dels seus conciutadans, no sembla que ho estiguin aconseguint: des de Madrid, els estrategs de Sánchez omplen l’univers mediàtic de futurs esperançadors, fins i tot en qualitat de generar-se problemes, com pot acabar passant amb la vacunació; des de Barcelona, l’entusiasme és, potser, menys evident tot i que també perceptibles els intents dels responsables polítics per elevar l’optimisme de la ciutadania.

Però no hi ha manera: massa vegades s’ha promès un futur millor, i el cos social ja està molt malmès i masegat per seguir amb entusiasme la bandera de l’esperança que les eleccions pretenen onejar. Alguna cosa d’aquest cansamenthan d’haver percebut els nostres polítics: els debats dels primers dies de campanya a Catalunya han sigut, per les baralles habituals que ens té acostumat el Parlament, més que moderats.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La classe política catalana, i l’espanyola, té un creixent problema de credibilitat: pocs esperen ja que pugui resoldre les angoixes que estem patint. I les vacunes no canviaran substancialment el panorama, perquè s’ha instal·lat entre nosaltres, per bé o per mal, una clara involució del col·lectiu i de retorn i exalçament d’allò personal de molt difícil correcció, que tan bé resumeix la coneguda expressió catalana ‘ja s’ho faran’. 

Tornaran dies d’agitació política i, de nou, d’entusiasme, tot i que sigui de curta durada. Però no es confonguin: res suggereix que en els pròxims anys estanqui la creixent, i profunda, bretxa entre governants i governats. Una esquerda que, en algun moment del futur, es traduirà en noves i molt preocupants repercussions en el mapa polític d’avui. Observin l’Amèrica de Trump i la Gran Bretanya del Brexit. O, si els semblen exemples massa llunyans, la Itàlia de Salvini, de la Lliga Nord o dels Fratelli d’Italia. Fa por, però és el que hi ha. Parafrasejant Luigi Pirandello: així serà, si us ho sembla.