Salvar Itàlia de la insolvència

La decisió de Mario Draghi d’intentar formar un Govern d’emergència, integrat per tècnics, constitueix una última oportunitat per salvar Itàlia de la insolvència i evitar la convocatòria d’eleccions anticipades que haurien sumit el país en una profunda incertesa. Un Govern tecnocràtic sempre és una solució extrema per a una democràcia parlamentària, en què han de prevaler la voluntat popular i les majories susceptibles de formar-se a la Cambra. No obstant, la decisió del president de la República, Sergio Mattarella, d’encarregar la formació d’un Govern d’aquestes característiques a l’expresident del Banc Central Europeu ha de ser aplaudida. Convocar eleccions anticipades en les condicions per les quals travessa Itàlia, amb una crisi social sense precedents provocada per la Covid-19, que ha deixat prop de 90.000 morts, hauria constituït un fracàs per a Itàlia i un motiu de preocupació per a tot Europa. 

La convocatòria d’eleccions hauria afectat el procés de recuperació del país basat en els 209.000 milions d’euros que la Comissió Europea li ha assignat per fer front als efectes devastadors de la pandèmia. Hauria obert una crisi política d’incerta solució originada, precisament, per la incapacitat de les forces polítiques de posar-se d’acord sobre els mecanismes de distribució d’aquests fons, cosa que hauria enviat un missatge negatiu a Brussel·les i als països del nord d’Europa. Espanya es va escapar d’aquest perill en l’últim minut, la setmana passada, gràcies al recolzament que Vox va donar a la metodologia del Govern per repartir els 145.000 milions que ens corresponen. A Itàlia no va ser possible i el primer ministre, Giuseppe Conte, es va veure obligat a dimitir.

Pocs dubten que Draghi –a qui anomenen ‘Super Mario’ des que va salvar la UE i l’euro de la crisi, el 2011–, no sigui el millor candidat per fer front a la crisi d’un país el PIB del qual s’ha desplomat un 9% durant el 2020. Fora d’això, Itàlia compta amb una experiència en la formació de governs tècnics en resposta a situacions d’emergència. Com el que va encapçalar Carlo Azeglio Ciampi, el 1993, o el format per Mario Monti el 2011. No obstant, el populisme polític, que prospera en situacions confuses i extremes, domina actualment una part de la política italiana. En aquest context pot ser que a Draghi no li resulti fàcil ordir una majoria que doni estabilitat al Govern encarregat d’emprendre les profundes reformes que el país necessita.

L’antic vicepresident de Goldman Sachs es va fer famós per la seva determinació quan va afirmar, a l’arribar al BCE, que faria «tot el que faci falta» per treure l’euro del marasme en el qual es trobava. La mateixa gosadia li farà falta, ara, per convèncer els partits polítics que ha arribat l’hora de l’excepcionalitat. Ell mateix va dir, a finals del 2020, que Itàlia està pitjor del que sembla i que es troba «al caire del precipici» per la insolvència de moltes de les seves petites i mitjanes empreses. Aquest serà el seu gran argument, al qual afegirà, sens dubte, la necessitat peremptòria d’arribar a l’estabilitat que Brussel·les reclama per transferir els 200.000 milions d’euros que el país necessita per sortir de la crisi.