Rentin-se la boca per parlar de Messi

L’oportunitat de fer el ridícul sempre truca a la teva porta. És igual que t’esforcis molt a evitar-ho i les arrugues que acumulis. Sempre arriba el dia en què d’una manera inesperada un embarranca amb la vergonya de saber que està fent allò que no ha de fer i se li envermelleixen les galtes fins a dir prou. El meu va arribar fa tres primaveres al restaurant Nuba. En el meu propi descàrrec he d’anotar que en perspectiva em sembla un ridícul ‘light’ i perdonable. 

Veuran, sopava tranquil·lament amb un amic. Va ser ell qui em va advertir que Messi s’havia assegut acompanyat del seu germà a unes taules de distància. Sabia que no ho havia de fer, que no era apropiat. Però tot i així, ho vaig fer. Com aquell qui res em vaig aixecar per acostar-me al jugador i interrompre la conversa entre germans amb aquestes 15 paraules: «Perdó. Et volia dir que m’has fet molt feliç. I donar-te les gràcies per això». Un home de cap a peus postrat als peus d’un futbolista. Tan ridícul com sona. Però així va ser com va passar.

Hauria acceptat que m’enviés a la merda, a fer punyetes o a l’infern convençut de ser mereixedor de l’improperi més gran per anar atropellant la gent en els seus moments de repòs i familiar privacitat. Messi es va limitar a donar-me les gràcies amablement i rutinàriament. De tornada al meu lloc vaig comprovar que el meu camarada censurava el meu comportament per infantiloide. Em vaig defensar: «No diguis idioteses. La idolatria és pecat només quan es practica davant falsos ídols, però ell és el déu veritable».

Penso en aquesta escena, que probablement resulti un calc de la que hagin protagonitzat milers d’aficionats al futbol, ara que el final de Messi en el Barça és a la cantonada mentre gent mesquina es dedica a filtrar el seu contracte amb la intenció d’empastifar-lo i fer recaure a la seva esquena l’aluminosi econòmica del club.

No ens toquin el sagrat

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

En les guerres de religió no es fan presoners i és millor deixar-ho clar per evitar malentesos. No ens toquin el sagrat i vagin-se’n una miqueta molt a la merda. Perquè som capaços d’arribar a les mans si s’entossudeixen a robar-nos la memòria del passat i el poc que ens queda del present del jugador. Ens importa un carall si Messi cobra molt, poc o gens. Tant ens fa que mani més o mani menys al vestidor i que per retenir-lo a la plantilla en els últims anys s’hagi hagut d’afluixar la butxaca sense reparar en despeses. A veure si ho entenen, ell ens ha fet feliços i li devem tants instants de plenitud que estem disposats a pagar-los carregant-nos qui pretengui fer-li mal. Si ho prefereixen més macarra: si el toquen a ell, ens toquen a nosaltres. I si ens toquen, ui, si ens toquen.

Rentin-se la boca amb gel hidroalcohòlic per a tan sols esmentar el seu nom. I vagin amb summa cura, perquè estarem sempre davant per escopir-los a la cara si es mantenen en l’afany de tacar el seu nom. Si pensen que això és una amenaça, ho han encertat. Som el pitjor dels primats quan les coses es posen lletges. Avisats queden.