Un gol europeu a Biden

Biden no ho té fàcil perquè l’animositat recíproca creix entre dos rivals antagònics: La Xina vol canviar l’ordre mundial en favor d’un altre de més tolerant amb els principis autoritaris, mentre que els EUA afavoreixen un multilateralisme de democràcies lliures. Washington creu que la Xina amenaça la seva supremacia, mentre la Xina creu que els EUA volen impedir-li ocupar el lloc que legítimament li correspon al gran teatre mundial. Alguns diuen que això acabarà en una guerra (Graham Allison: ’Trampa de Tucídides’) que podria arribar fins i tot per error (Michelle Flournoy) en llocs com el Mar del Sud de la Xina, Taiwan o Corea del Nord, sense oblidar el conflicte per l’hegemonia tecnològica (Intel·ligència Artificial, xarxes 5G, etcètera).

El problema podria no desaparèixer, tot i que la Xina es convertís en una democràcia com Taiwan, perquè el que hi ha en el fons és un conflicte de poder. En contra de la guerra juga el fet que la Xina sap que encara no està preparada per enfrontar-se als EUA. Amb Biden han canviat el llenguatge i les formes, però no canvia el fons de la relació, perquè la contenció de la Xina forma part de l’estratègia nord-americana i té un ampli suport bipartisà. Per això Biden va fer ostentació de fermesa davant la Xina en el seu discurs de dijous passat davant els diplomàtics del Departament d’Estat.

Biden vol enfrontar la Xina al costat dels seus principals aliats i això ja és un canvi considerable respecte de l’estil ‘Genet Solitari’ de Donald Trump. Entre aquests aliats hi ha certament els europeus, molt escaldats després de la difícil relació amb Washington dels últims quatre anys, i resulta que el 30 de desembre, un mes abans de la seva presa de possessió, europeus i xinesos li han fet un gol al firmar un Acord sobre Inversions que portaven set anys negociant i que bé podria haver esperat unes setmanes més. Per això ha caigut molt malament a Washington, tot i que fa anys que els EUA no ens consulten el que fan amb la Xina i poc poden queixar-se.

A Europa alguns justifiquen aquest acord com a exemple de la nostra ‘autonomia estratègica’ i per les concessions que la Xina ens fa en matèria d’accés a mercats, igualtat de tracte, subvencions i eliminació de la necessitat d’operar amb socis locals o de compartir tecnologies sensibles. D’altres, no obstant, ho critiquen per considerar tot això bastant vague, perquè amb prou feines hi ha referències a drets humans a l’acord i perquè el qualifiquen d’ingenu, precipitat i, fins i tot, d’«error estratègic».

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

No és el que creuen els xinesos, que per sobre de consideracions comercials no menyspreables consideren que el realment important d’aquest acord és que permet a Pequín mostrar al món que no està aïllada mentre li creixen les crítiques pel seu maneig de la pandèmia i dels drets humans a Hong-Kong i Xinjiang. A més l’acord posa una falca en la relació transatlàntica avançant-se a la possible concertació que desitja Biden. I per això ha sigut rebut a Pequín com «un gran èxit».

Europa, que certament ha de tenir autonomia estratègica, no pot ser equidistant entre els EUA i la Xina perquè està clar que ens convé més un món regit pels patrons americans que pels patrons xinesos. Però alinear-nos amb Washington no significa seguir-lo cegament i em fa l’efecte que els americans no ho acaben d’entendre. Per això aquesta mateixa setmana Macron ha recordat que un escenari de tots junts contra la Xina seria «contraproduent» i també Merkel s’ha mostrat contrària a construir blocs enfrontats. El que demostra que reconstruir la confiança amb Europa que Trump ha dinamitat durant quatre anys haurà de ser una altra de les prioritats de Joe Biden.