La balalaica de Puigdemont

Des que l’escriba Iakov Polushkin, emissari del Gran Príncep de Moscou Basili III, pare d’Ivan el Terrible, va arribar el 1523 a la cort de Valladolid amb una missiva d’amistat dirigida a Carles I, a la relació hispanorussa li pengen esquinçalls d’amor i d’odi. Els crims del NKVD organitzats per Aleksandr Orlov, agent soviètic a Espanya durant la Guerra Civil i responsable de l’assassinat d’Andreu Nin i de tants comunistes no estalinistes. L’acollida a l’URSS de milers de nens exiliats de la zona republicana. Dos esquinçalls del segle XX.

Avançat el segle, Espanya es va alliberar de la dictadura de Franco i va ingressar a la comunitat europea, el mur de Berlín es va ensorrar i la Unió Soviètica es va desintegrar. Final d’una era.

Assetjament al rerepaís

Europa va aprofitar el noqueig de Moscou, accentuat per la humiliació patida a l’Afganistan, per estendre’s entre els antics satèl·lits soviètics. L’os rus, temible en un altre temps, havia perdut urpes i ullals i es veia assetjat al seu rerepaís centreeuropeu. Hi ha coses que mai s’obliden.

Entrat el segle XXI, una Rússia nostàlgica del seu passat imperial (tsarista o soviètic: imperi) comença a reprendre posicions geoestratègiques. El 2014, l’annexió russa de Crimea i la intervenció a la guerra del Donbass disparen la tensió amb Brussel·les. La UE dicta restriccions i sancions, però ha de combinar les mesures punitives amb la protecció de l’immens cabal comercial mutu, vital per al seu subministrament energètic: el 35% del gas natural i el 20% del petroli consumits el 2018 a Europa procedien de Rússia.

Operació de desinformació

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquesta hostilitat d’intensitat mesurada, el Kremlin juga totes les cartes que li cauen a la mà per desestabilitzar la UE. Aquí s’enquadren les operacions de desinformació i pertorbació russes en el procés del Brexit, el patrocini de la ultradreta a França, Itàlia i Espanya, i el foment de l’excitació independentista a Escòcia i Catalunya. Cap d’aquestes qüestions té més interès per a Moscou que el seu poder de minvar i desestabilitzar la UE.

 L’independentisme català mou les seves fitxes en aquest tauler. Després dels flirtejos anteriors amb Moscou, l’alineament amb el contraatac rus a la demanda europea de llibertat per a l’opositor Navalni pot ser un vehicle d’oportunitat de cara a les eleccions del 14-F. També, una revenja pels independentistes presos. Pot ser. Però sens dubte és una reacció tàctica obtusa. Un tret al peu: desacreditar la UE (Borrell no va viatjar a Moscou com un espanyol constitucionalista, sinó com el cap de la diplomàcia europea) en vigílies de l’operació de reforçament intern més gran de la història de la Unió és una elecció política que es defineix per si mateixa. Al so de la balalaica de Waterloo.