Memòries de Barcelona
’Le parapluie’
M’alegra que Pasqual Maragall estigui de nou als cartells amb l’estrena de ‘Maragall i la Lluna’, perquè no anem sobrats de referents
Última hora de la tarda. Comença a apagar-se el dia i s’encenen, a salts, els fanals. Surto del cine. Camino carrer avall. Al meu cap, encara, la música de Brassens: “Un petit coin de parapluie/ contre un coin de paradis”. A poc a poc va passant del cap als llavis. M’atreveixo a cantar-la, tot just un murmuri. I com volent regalar-me l’escenari adequat, comença a ploure. Pluja fina. Accelero el pas i s’accelera, a la vegada, el ritme de la pluja. Les gotes, amb força, sobre el meu cap. Rellisquen pel meu front i desemboquen a la punta del nas. Em dic que és igual, que no hi ha rentat que valgui. Que per molt que s’entossudeixi el núvol que descarrega, no aconseguirà esborrar les imatges que, al costat de la cançó, han quedat gravades a foc –a foc i aigua– a la meva memòria: Pasqual Maragall i Sílvia Perez Cruz cantant (¡i ballant!) junts, a la sala de l’antiga casa familiar; al seu costat, Diana Garrigosa (el pròxim dimecres es complirà un any de la seva mort; per a ella, el meu carinyós i agraït record), lúcida i valenta, sembla feliç; Lluna Pindado, la Lluna de Roquetes, ara adulta i actriu, acompanya al piano ‘Le parapluie’, que Maragall recorda nota a nota, paraula per paraula.
Aquesta és l’última seqüència del documental ‘Maragall i la Lluna’, que aquests dies es pot veure als cines. Un film molt recomanable per als qui es disposen a revisar de manera crítica el passat recent i a posar en ordre els records, però també per a aquells que, sense haver-la viscut, han sentit a parlar d’una altra Barcelona i una altra Catalunya de vaivens i contrastos, de moments espectaculars (Olimpíades del 92) i conflictes irresolts (Estatut del 2006). Un film al qual caldrà acudir repetidament per omplir els buits (silencis, falsedats, tergiversacions) de la història oficial. Un emotiu retrat del Maragall alcalde i del Maragall president, però també del Maragall més pròxim. El de les «maragallades» il·lustres. El d’avui dia, tan injustament allunyat de si mateix.
La pel·lícula s’ha estrenat coincidint amb la campanya electoral. A mi m’alegra que, en aquests moments, Maragall estigui de nou als cartells. No anem sobrats de referents. Atent a la pantalla, recordava la sentència de Ciceró (que ocupava, i no casualment, la butaca del costat): «No podem canviar el passat, però podem preveure el futur».
Notícies relacionadesArribo, xop, a la porta de casa meva. La pluja s’ha rabejat amb mi. ’Le parapluie’ segueix al meu cap, però de poc serveix sinó està al palmell de la mà. Una última mirada al carrer. Veig la publicitat electoral. Recordo els versos que un altre Maragall, l’avi poeta, va escriure, referits a la sardana. M’animo a projectar-los al present d’un país en vigília d’eleccions: »...Ja és decanta a l’esquerra i vacil.la,/ ja volta altra volta a la dreta dubtant/ i se’n torna i retorna intranquil.la/ com mal orientada l’agulla d’imant».
Expectant, i en vista de la que està caient, em tanco a casa.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
