Unitat europea davant la Covid-19

En vista del desenvolupament de les campanyes de vacunació i les esperances posades per molts estats en el pla de reconstrucció aprovat per la Unió Europea es pot dir que la pandèmia ha operat com un mecanisme cohesionador dels Vint-i-set, ha cancel·lat molts tabús i ha donat una nova empenta a una vella idea: millor junts que cadascú per separat. Aquesta realitat no ha de servir per amagar-ne una altra, la que es refereix a la solvència i eficàcia en la gestió dels acords amb les farmacèutiques –tres de moment– que han desenvolupat vacunes contra la Covid-19. Aquí hi ha aspectes bastant millorables que, si no se solucionen, posaran en risc el compliment dels terminis de vacunació i immunitat de grup, que a Espanya es preveu que arribi al 70% durant l’estiu.

Menys per als oportunistes que pretenen utilitzar els problemes de subministrament per desqualificar en bloc la tasca de la Comissió en una qüestió tan complexa, és evident que la decisió que fos la Unió Europea qui comprés vacunes en bloc va ser un encert. L’efectivitat d’una compra per països hauria sigut llastimosament menys efectiva per no dir inviable per alguns socis, i només uns quants s’haurien pogut beneficiar en primera instància de l’ingent esforç científic, tecnològic i industrial per disposar d’una vacuna bastant abans de complir-se el primer any de la declaració de la pandèmia. Una cosa diferent és el contingut específic dels contractes firmats amb els laboratoris, els problemes logístics adduïts per aquests per proporcionar menys vials dels compromesos i la capacitat de Brussel·les per aconseguir que es compleixi l’esperit i la lletra del que es va acordar.

Sobre tot això haurà de donar explicacions dimecres al Parlament Europeu la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen. Potser els negociadors han d’afilar i afinar sobre la marxa la reclamació del nombre de vials esperats per complir els plans de vacunació, però aquesta necessitat no ha d’alimentar una desqualificació global del fet gràcies a la unitat europea. Ni tan sols la decisió d’alguns estats –França, Alemanya i Espanya, entre altres– de no subministrar la vacuna d’AstraZeneca als més grans de 55 anys, per falta d’assajos que garanteixin la seva eficàcia en aquesta franja d’edat, justifica difondre la idea que tot s’ha fet malament i sí que les gestions en curs són susceptibles de millora per més que les variables en joc són moltes.

Ningú hauria apostat abans de declarar-se la pandèmia que la Unió Europea disposaria en el termini d’uns mesos de dues eines per afrontar els estralls soferts com els acords globals amb diferents farmacèutiques –en els pròxims mesos se sotmetran a aprovació les vacunes de no menys d’uns altres quatre laboratoris– i els 750.000 milions d’euros destinats a pal·liar els efectes econòmics del mal. En el comportament unitari dels europeus, no exempt de tensions, com d’altra banda era de preveure, hi ha un mecanisme de consolidació de la Unió Europea com una realitat política i no només com un club econòmic. I cal que aquesta situació es mantingui i fins i tot es reforci perquè les penúries causades per la malaltia es notaran durant molt temps.