Geopolítica de la pandèmia
Vacunes per a rics: la carrera virològica
Ni tan sols en un món tan interconnectat i globalitzat, els qui tenen el poder de decisió semblen entendre que protegir els altres és protegir-nos a tots
Si en la guerra freda van ser la cursa armamentística i la carrera espacial, el 2021 la geopolítica es batalla als laboratoris farmacèutics. Des de l’inici de la pandèmia va quedar clar que aconseguir la vacuna era una carrera virològica. Qui aconseguís que els seus investigadors trobessin la fórmula correcta i les seves indústries poguessin produir-la, aconseguiria guanyar la batalla. Potser en aquells primers mesos del 2020 no es va tenir gaire clar que, a part d’aconseguir la vacuna, la carrera virològica també consisteix a vacunar la teva població. El que sembla que els estats tenen menys clar encara és que en aquesta carrera no anem separats en tot, ja que mentre hi hagi milions de persones al món sense protegir, el virus s’adaptarà i hi haurà noves variants, així que hi continuarem exposats. Ni tan sols en un món tan interconnectat i globalitzat, els qui tenen el poder de decisió semblen entendre que protegir els altres és protegir-nos a tots.
Des de l’inici d’aquesta pandèmia, el món ha rebut un sotrac transversal i de dalt a baix: tots els països, en més o menys mesura, i tots els sectors. Com un llamp, tots els àmbits públics han patit conseqüències de la crisi produïda per la pandèmia. L’economia, la política, el medi ambient o la seguretat han rebut la descàrrega. En molts aspectes, això ha comportat canvis gegants. En d’altres, el sistema ens ha confirmat que era més fort que els qui el van dissenyar, forçant-nos a adaptar-nos-hi. L’estructura econòmica i el sistema internacional han demostrat ser uns titans difícils de modificar, i l’arribada de l’anhelada vacuna n’és la prova més gran. Contradictòriament, tot ha canviat però res ha canviat.
El sistema internacional continua sent una amalgama d’actors polítics, pugnes de poder i statu quo adquirit on els qui aconsegueixen situar-se en les elits difícilment cedeixen el seu lloc. Allà, l’economia és l’eina de joc. El capitalisme i les seves dinàmiques de competició, producció, oferta i demanda funcionen de forma tan imparable que, ni davant una pandèmia d’abast desconegut, afluixa la pressió i flexibilitza els marges. Sí, l’economia ha patit i patirà per aquesta crisi. Al món hi haurà milions de persones afectades econòmicament. Unes seguiran endavant amb ajuts públics o del seu entorn, però moltes d’altres correran pitjor sort. Tot i així, de moment no sembla que sigui el final del model capitalista ni del sistema de mercat lliure. Anem, doncs, al segon element: el sistema internacional. Les vacunes pensades socialment, més assequibles tant per preu com pels recursos que exigeix aplicar-les, es revelen ara com a menys efectives. Si l’opció d’AstraZeneca no aconsegueix protegir contra les variants regionals, l’horitzó per a tothom és encara més lluny.
En principi, l’escenari està protagonitzat pels estats. Són aquests els qui van marcar les regles del joc el 1945, els qui desenvolupen el dret internacional públic i els qui mantenen els principis de sobirania, autonomia i igualtat. La realitat actual és que hi ha empreses o individus amb poder econòmic superior al de molts estats i, per tant, amb un marge de negociació ampli. I també en aquesta realitat hi ha una clara jerarquia de països en què no importa tant si ets democràtic, si respectes els drets de la teva ciutadania, si tens ara mateix més contagiats de Covid-19 o si tens menys capacitat sanitària per salvar la teva població. Importa la geopolítica, les teves cartes de negociació i la posició que ocupes en la carrera.
Hauria de ser inacceptable el mercadeig que s’està produint amb les diferents vacunes i els diferents laboratoris. Fins i tot acceptant la llei de l’oferta i la demanda, si no podem assegurar un preu just i assequible per a les dotzenes de països que no poden assumir aquest cost, no mereixem tenir accés a la vacuna. Països com Sud-àfrica, que compta amb uns nombres elevadíssims de contagis i morts, veu com ni se’l convida a la licitació secreta on participen els grans. Aquesta licitació en la qual els països rics semblen importants propietaris de restaurants licitant per una tonyina gegant i deixant la resta de presents sense menjar per a tota la setmana. Literalment, si no aconseguim proporcionar la vacuna a la resta del món, potser no morirem per la Covid però haurem mort, una mica més, com a humanitat.
