Eleccions catalanes
Programa, quin programa
Més que orgullosos brindis al sol, els programes electorals semblen miccions vergonyants a l’ombra
No sembla que hagi sorprès ningú la molt eloqüent absència de resums i comparativa de programes, tan habitual als mitjans de comunicació en altres campanyes. Tenen raó els responsables dels mitjans que, aquesta vegada, han conclòs que no valia la pena perdre el temps i fer-lo perdre als seus fidels. Total, més que orgullosos brindis al sol, els programes electorals semblen miccions vergonyants a l’ombra. És així per dues raons principals. La segona, que ningú sap si formarà part d’una majoria de Govern, de quin color o tendència serà aquesta majoria i ni tan sols, en cas de tenir consellers, en quines condicions i amb quines possibilitats comptaran per fer avançar el seu ideari (no un programa que ni tan sols, arribat el cas, els responsables d’aplicar-lo s’hauran llegit). La primera, que en aquests comicis, tant o més que en els autonòmics anteriors i a diferència de qualssevol d’altres, es vota o es deixa de votar per la posició de cada partit o candidat en l’incert panorama del postprocés, no per les propostes que puguin arribar a presentar, i menys encara per escrit. Les paraules potser se les emporta el vent, però ara passa una cosa encara pitjor amb els programes, que són o semblen clandestins, i millor per als qui els oculten en comptes d’exhibir-los o ni tan sols complir discretament el tràmit de presentar-los.
L’al·lèrgia programàtica empeny els candidats amb possibilitats de guanyar a deixar anar alguna promesa, però de manera molt curiosa, empipadora i sobretot reveladora de la mateixa desorientació (reflex de la general), dominen les promeses en negatiu: «No m’aliaré amb aquest i encara menys amb l’altre». ¿Per què en negatiu? Perquè en aquestes eleccions hi ha de tot menys propostes viables, i per això la pujada de l’abstenció, única opció destinada a patir increments fins diumenge.
Ja que, en el fons, el programa real és el mateix per a tothom: «En el Govern o en l’oposició, passaré la maroma com pugui, improvisant dia a dia a l’espera de novetats que ni sé ni puc preveure».
