Rugim, correm, cacem, mengem

Bucaner: Pirata que, en els segles XVII i XVIII, es dedicava a assaltar i robar les possessions espanyoles a Amèrica. El cap dels bucaners de Tampa, que jugaven la Superbowl a casa, davant el seu públic, no és cap altre que el veterà Tom Brady, que va conquerir el seu setè anell i ja estan escrivint si és més gran que Muhammad Ali i/o Michael Jordan.

Una cosa és clara: els 43 anys del marit de Gisele Bündchen («ja som campions per sempre», va dir la model brasilera) no van ser un obstacle perquè l’home que va canviar d’equip buscant nous reptes, cosa típica de qui està fart de guanyar amb el mateix equip (esperem que no sigui el cas de Leo Messi, sisplau) es va berenar i sopar el jovenet que, diuen, el substituirà en la llista de proeses.

Mahomes, per terra

El cas és que el joveníssim Patrick Mahomes, de 25 anys, que havia arrasat amb tot al llarg dels dos últims anys ¡amb tot!, va ser víctima de la millor defensa de la temporada. Aquests homes grans, fornits, de pedra, li van fer la feina més fàcil a Brady, ja que van impedir que Mahomes trobés passades, tragués el seu poderós braç de beisbolista a passejar i va ser l’arc somiat que llancés les seves fletxes sobre el camp rival. Mahomes va viure més a terra que dempeus.

Tot va començar quan, abans d’iniciar la primera defensa, els homes gegants de Tampa es van reunir al centre de l’immens Raymond James Stadium i algú, possiblement el més grossot de tots ells, va cridar desmesuradament, més com una ordre que com una petició, «¡rugim! ¡correm! ¡cacem! ¡mengem!»

Tal qual, dit i fet. Mahomes no va ser Mahomes en cap moment. «Han fet un partit increïble», va reconèixer la jove estrella de Kansas City. «Han sigut tan bons en defensa com en atac. No ha anat de la manera que vam preparar per guanyar, no, però hi tornarem». Brady, que va celebrar el seu setè títol amb tota la seva família sobre la gespa de l’estadi de Tampa, va abraçar, va besar i es va passejar amb John, Benjamin i Vivian, els seus tres fills per la gespa.

Leo Messi, l’altre bucaner

Certament va ser, de nou, la seva nit, com la va ser la dels seus dos amics, Rob Gronkowski i Leonard Fournette, que també jugaven la seva primera temporada a Tampa i, per tant, van demostrar que tots tres s’han convertit en tres espectaculars encerts dels caps de Tampa. Però, insisteixo, l’èxit dels Bucaners no va estar només en la brillantor de Brady (tres passades d’anotació), sinó en què la defensa local va rugir, va córrer, va caçar i es va menjar el jove Mahomes.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Va ser una nit en què el futbol americà va homenatjar el gran esportista que és Brady, la seva icona, el seu mite. I ho va fer en viu i en directe, en una finalíssima, en una Superbowl i, a més, li va portar el partit, la final i l’homenatge a casa seva, al seu estadi. Va ser, més o menys, el mateix que va fer el bo de Diego Martínez, tècnic del Granada, quan, el dia abans d’enfrontar-se al Barça de Leo Messi en l’eliminatòria de Copa, va dir: «No esperem que Leo no hi sigui per dedicar-li tot el carinyo i l’admiració per tot el que ens ha donat com a esportista».

Brady, en la seva nova joventut, va ser el centre de la gran festa de l’esport nord-americà. I ho va ser amb 43 anys, com Messi ho va ser, ahir a la nit, en el ressorgiment del Barça al Benito Villamarin. Va aparèixer Messi, es va il·luminar (encara més) l’estadi, els nois es van posar a córrer, va marcar a l’instant i, al final, un nou triomf del cap, un altre bucaner quan es tracta d’assaltar el botí del rival.