París no va ser un somni

¿Llavors no va ser un somni? Entre la incertesa amb què hem dit adeu a l’amarg 2020 i les complicacions amb què comença el 2021, potser no estem donant transcendència a una bona notícia: que en aquest hivern gèlid, el president nord-americà, Joe Biden, com Ilsa i Rick a la pel·lícula ‘Casablanca’, ha recuperat París. I aquesta vegada no per a dos amants, sinó per al món. 

La tornada dels Estats Units a l’Acord de París significa que, per primera vegada, les tres grans regions desenvolupades del planeta, Europa, el nord d’Amèrica i l’est d’Àsia, estan fermament alineades en un objectiu comú: parar el canvi climàtic, canviant les energies que ens donen llum i calor o que fan possible el comerç. Els fracassos fins avui havien sigut incomptables. Des del 1997, quan es va negociar el Protocol de Kyoto, la gravetat del problema era evident: llavors, no obstant, van caure els Estats Units de la ratificació, i a la Xina ni se l’esperava. El 2009, durant la cimera de Copenhaguen, Obama va aconseguir sumar-hi el seu país, però va fallar la Xina. I quan el 2015 es va aconseguir l’impossible, sumar la Xina i l’Índia a l’Acord de París, l’alegria va ser breu: el 2016 Trump es retirava de qualsevol compromís. 

Així que el 2021 és el primer any en què els futurs convergeixen. El cor d’una Europa unida hi contribuirà amb béns d’equipament i estructura industrial, i l’experiència institucional en polítiques com la regulació de mercats del diòxid de carboni. Àsia, essencial i central, hi aporta la força productiva de la revolució digital i el més gran mercat de treball i consum del planeta. Els Estats Units estan en condicions de posar el seu sistema financer, el seu poder tecnològic i el dinamisme de la seva societat al servei d’una gran història col·lectiva.

No hi ha garanties que tot això sigui suficient per aconseguir aturar l’escalfament global. Però és una condició necessària que, per fi, després de tants intents vans, es compleix el 2021.

Potser per això és moment d’abordar obertament la relació entre la qüestió climàtica i una qüestió encara més central del nostre temps: la desigualtat econòmica a escala planetària, que és l’arrel de les migracions massives. La qüestió climàtica pot servir de model a altres lluites perquè té un pla d’acció definit i perquè suposa, d’alguna manera, un nou començament per a l’economia mundial.

És cert que la transició energètica no solucionarà per si sola la diferència entre regions del planeta en recursos naturals, mecanització de la producció i capital democràtic. Ni desfarà la història del segle XX. Però permet plantejar des del principi l’ètica en les relacions entre països. Per parlar del que és central: si a poc a poc bateries i motors elèctrics substituiran el motor de combustió, no volem que les guerres i la corrupció del petroli es reprodueixin en d’altres pels minerals clau de la transició energètica. Malgrat que les matèries primeres de la transició energètica estan més repartides geogràficament que el petroli, la tendència del sistema econòmic és explotar al màxim els jaciments més rics i, si fa falta, controlar-los mirant cap a un altre costat a través de mitjancers i homes forts locals. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Enfrontar-se a això, que pot semblar voluntarista, és real. Ja ha començat. Les multinacionals estan assimilant que un escàndol ètic té la dimensió d’un risc financer i pot destruir-les, tant com una catàstrofe natural. La Unió Europea està plantejant una normativa d’auditoria ambiental i drets humans que es faci tan imprescindible en qualsevol empresa com ho és avui una auditoria comptable. Fabricants d’automòbils han anunciat mesures per monitoritzar electrònicament la logística del cobalt, clau per a les bateries, procedent de l’Àfrica subsahariana, sota l’alternativa de renunciar a la seva compra. En altres paraules: tot i que les ingents noves inversions que demana la qüestió climàtica no alteraran les injustícies estructurals, sí que poden servir de projectes pilot significatius, les lliçons dels quals es vagin integrant a l’economia mundial.

Si l’Acord de París no va ser un somni, llavors no ha de ser-ho que els països de la Terra continuïn acordant principis per a un segle XXI més ètic en la creació de riquesa.