Pros i contres
La sortida
«Són els meus últims dies», diu Arcadi Oliveres, «però són feliços».
Morir és més difícil del que sembla i encara ho és més acomiadar-se dels vius i que els vius ho facin de qui aviat morirà. I encara més fer-ho amb lucidesa, sense sentimentalismes, sense escarafalls. És un terreny relliscós, perquè el comiat, «la sortida», com diu Arcadi Oliveres, és un tràngol que tant pot desencadenar plors incontenibles com rebuig, perquè la mort, aquest desinterès, pot convertir-se en un cert espectacle.
Per això estic vivint amb emoció la iniciativa que la família d’Olivere va tenir fa una setmana. El professor d’Economia, expresident de Justícia i Pau, i tantes coses més («sotrac constant», com afirma Xavier Graset), està greument malalt. «El seu horitzó és breu», com diuen. Amb aquest acotat escenari, han demanat que els amics, els alumnes, els col·legues, tots els que l’estimen, li facin arribar el reconeixement i l’estima amb missatges personals que, si pot, llegirà. Càlids i vius. Emprendre la sortida amb plena consciència és també saber que, al peu de l’andana, hi ha gent que aixeca la mà per dir adeu. «Són els meus últims dies», diu Oliveres, «però són feliços».
