El fantasma de les corrupcions passades

Davant els escàndols de corrupció, les organitzacions polítiques han de gestionar dues demandes contradictòries. L’entorn, els mitjans, l’opinió pública i els competidors reclamen que es faci neteja, s’assumeixin responsabilitats, es torni el que s’ha robat i es castigui els lladres. Tot es conjuga en imperatius de penitència, penediment i propòsit d’esmena. Des de l’altre costat de la corda, els quadros i els militants esperen i demanen empara, afecte i protecció perquè tot el que es va fer va ser «pel bé del partit». Tot se substantiva en conceptes com honorabilitat, obediència deguda i jerarquia.

Fregar a fons satisfà els de fora, però alarma i sembra la desconfiança entre els de dins, temorosos de ser els següents a caure a més glòria del líder. Higienitzar de manera controlada apuntala que, dins de l’organització, no es desencadeni una carrera de penedits i delators per salvar el cap abans que l’hi tallin. L’experiència comparada ens ensenya que els partits tendeixen a decantar-se pel camí del mig. Fer que ensabonen per poder dir que estan netejant i abraçar-se molt els uns als altres per deixar clar que naveguen tots al mateix barco, suportant la mateixa tempesta.

Aquesta va ser l’estratègia triada també pels populars. Després de passar les obligades fases de negació –«Tot és mentida, per la nostra vida i el nostre honor»–, conspiració –«No és una trama del PP, és una trama contra el PP»– i repudi –«Aquesta persona de la qual em parla»–, es mirava de plantar un tallafoc, capejar el temporal i controlar els danys a força d’unitat. Bárcenas no és cap passerell. Sabia perfectament que si era la persona més ben pagada de la seu popular de Génova no es devia a la seva intel·ligència, saviesa financera o gust artístic; se’l pagava tan bé per sacrificar-se i ser cap de turc si arribava el cas.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El pla va funcionar. Ajudat per l’ensorrament del zapaterisme, la Gran Recessió i la recuperació del poder, l’impacte electoral va resultar més que assumible per als populars. Ja no ens en recordem, però afirmar que a Espanya la corrupció no es castigava es va convertir en el mantra omnipresent en les tertúlies més fines. Tot i que l’èxit va resultar efímer. Si el PP aguantava electoralment, no es devia a la laxitud moral dels espanyols sinó al seu oligopoli de l’espai de la dreta. L’aparició d’un competidor electoral amb possibilitats ho va canviar tot; Vox ho ha canviat tot. El més irònic és que li van obrir la porta els mateixos populars amb la seva erràtica estratègia de competir amb els ultres en la toxicitat del missatge. A això s’hi suma la irrupció dels nous partits sense passat de corrupció, la recuperació econòmica i l’ascens de Pedro Sánchez i sembla fàcil comprendre per què l’estratègia de passar i veure ja no li funciona a Casado.

La possibilitat d’un ‘sorpasso’ de Vox a Catalunya ha deixat de suposar una amenaça fantasma. Bárcenas no té incentius per sacrificar-se per la causa popular, tot i que sí totes les ganes del món d’ajustar comptes; ni tan sols necessita provar res, en té prou amb demanar un acarament per desencadenar el pànic. L’entusiasme amb el qual mitjans de l’entorn popular madrileny acullen les seves revelacions com més perjudiquen Casado indica que la venjança del tresorer no convé únicament als competidors externs. La nit del 14-F pot ser una pel·lícula de terror a la seu dels populars; pagada en a o en b, serà igual.