Coratge o subordinació

Hem de preguntar-nos sobre la lògica, política i també electoral, de per què aquestes forces han decidit firmar-lo. Perquè, mirat amb una mica de distància, és sorprenent i atípic que, tot i que en el panorama de les democràcies consolidades europees que existeixen cordons sanitaris respecte a la ultradreta –com en molts llocs s’està fent, amb o sense papers pel mig–, en aquest cas s’hagi signat contra una força política de la família socialdemòcrata.

Sembla raonable pensar que hi ha dues lògiques, una més de fons i una altra més lligada a la tàctica.

Voluntat de divisió

La lògica de fons, que és la que permet aquesta mena de moviment, es refereix a la voluntat explícita de perpetuar la situació de divisió sobre la base de la idea que ser independentista és el que habilita a ser català. D’aquesta manera, si algunes forces polítiques no són independentistes, no es reconeixen com a integrants de la comunitat nacional, però –i això és més preocupant– tampoc als seus votants. És la lògica que ha guiat el procés fins ara: es pot ser conservador com el PDECat o anticapitalista –o declarar-se’n–, com la CUP, però sempre dins del que es reconeix com a nacionalment vàlid, que és l’opció independentista. La resta –no importa quines siguin les seves propostes– es queden fora, expulsats, inhabilitats per representar el que es considera que és el país. I per als que s’atreveixin a impugnar aquesta divisió hi ha tot un catàleg d’eines de denigració, la majoria de les quals passen pel concepte de traïció.

La lògica més tàctica té a veure amb els pronòstics incerts d’aquestes eleccions i amb les opcions de govern que es poden donar i que necessiten sí o sí l’estipulació de pactes. En aquest marc, hi ha una força política com Junts que ja des de l’inici de la campanya només va tenir l’opció de pactar amb altres partits independentistes per retenir el govern. Per moltes raons: l’irredemptisme i la confrontació són els elements més efectius per retenir el seu electorat, però per ser creïbles han d’excloure qualsevol promiscuïtat amb els no independentistes. D’altra banda, la seva candidatura inclou persones i discursos excloents i xenòfobs: només si es manté la idea que la prioritat segueix sent la independència i a més ho fan de manera confrontativa, els altres partits independentistes podrien justificar una col·laboració. I ho han aconseguit: tant la CUP com ERC no s’han atrevit a denunciar les actituds ultradretanes de diversos membres d’aquesta candidatura per «no debilitar l’independentisme». En qualsevol altra latitud de la Unió Europea això seria impensable, però efectivament és el que ha passat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sigui com sigui, les dues lògiques reforcen en el fons una aposta per un deteriorament de la cohesió de la ciutadania –en el moment en què vol endinsar-se en la divisió identitària– i, en la tàctica electoral, l’enfortiment de les posicions de Junts, que d’aquesta manera aconsegueix mantenir en una posició captiva les altres forces, especialment ERC, que una vegada més ha mostrat la seva inseguretat i subordinació.

Per saber els efectes sobre els resultats de tot això caldrà esperar a diumenge. I encara després caldrà esperar a veure si el paper ho aguantarà tot com sempre, o no. Tot i així, no és estrany pensar que, amb aquesta firma al paper, ERC deixa òrfena una part del seu electorat que buscarà altres opcions més conciliadores, progressistes i constructives. Que a ningú se li escapi que el màxim a les enquestes ERC el va aconseguir fa uns mesos, quan amb els seus vots al Congrés dels Diputats va permetre aprovar els Pressupostos Generals del Govern de coalició progressista de Sánchez i Iglesias, exhibint coratge. I el coratge és bastant més atractiu que la subordinació.