El final d’un model sanitari
Després de la sotragada
Les polítiques de salut seran les grans protagonistes de l’acció del nou Govern per continuar gestionant la crisi i definir la sanitat postpandèmia
El Govern de la Generalitat de Catalunya que sorgeixi de les eleccions del 14 de febrer té un repte majúscul: la reconstrucció social i econòmica del país després de l’impacte provocat per una pandèmia encara sense horitzó. Reconèixer l’extraordinària dificultat del moment és un exercici d’equanimitat que mereix qualsevol partit o coalició que accedeixi a l’Executiu català. No obstant, les organitzacions de la societat civil tenim el deure de fixar les necessitats dels nostres àmbits d’actuació i de fiscalitzar la gestió i denunciar les decisions –o l’absència d’aquestes– que suposen un perjudici per als serveis públics o pel progrés i el benestar de la població.
Com no pot ser de cap altra manera, les polítiques de salut seran les grans protagonistes de l’acció del nou Govern. Decisions transcendentals per continuar gestionant la crisi sanitària i, molt especialment, per definir com serà la sanitat postpandèmia. Els professionals probablement demanarem moltes coses, però n’hi haurà una de fonamental: que ens escoltin i que ho facin de veritat. És una demanda senzilla, factible i merescuda després de més d’una dècada patint retallades, ajustos i mesures de desmantellament de la sanitat pública. Aquesta política ha sigut rebuda com un maltractament per part del personal. La pandèmia ha sigut el trist colofó del disbarat que ha regit la sanitat catalana des de la crisi econòmica de l’any 2008.
El Govern, doncs, haurà de ser sensible a aquesta realitat. Comptar amb els professionals i convertir-los en aliats, perquè només així podrem sortir de l’atzucac. I aquesta sensibilitat també s’ha de traduir en una millora substancial, estructural i transversal de les condicions laborals i retributives dels treballadors del sistema que, per si hi havia cap dubte, han demostrat àmpliament la seva capacitació i el seu compromís. Com a secretari general de Metges de Catalunya (MC), em toca parlar dels facultatius. De la mateixa manera que l’abnegació i la vocació del col·lectiu és inqüestionable, també hauria de ser-ho que no reben el reconeixement que mereixen, i no només en l'aspecte retributiu. Tenim un gran problema sobre la taula, com és la jubilació del 40% dels metges en actiu en els pròxims 10 anys. És urgent planificar la reposició d’aquests professionals i fer-ho pensant que l’oferta i el projecte sigui prou atractiu i motivador per a les noves generacions de facultatius, extraordinàriament preparats, que són rebuts amb els braços oberts (i amb alfombra vermella) fora d’aquí.
Un dels mantres dels manuals d’autoajuda és que una crisi alhora és una oportunitat. Més enllà del tòpic, la pandèmia ha demostrat que el model sanitari que coneixíem fins ara ha arribat al final del seu recorregut. La implosió ha sigut traumàtica, però també ha assenyalat els dèficits i els errors que no s’han de repetir. De nou, les propostes de les organitzacions professionals han d’apuntalar el nou model, reforçant-ne el caràcter públic i l’equitat, la universalitat i la qualitat de l’assistència.
Per fer-ho possible serà necessària voluntat política, mà estesa per part de tots els actors, però sobretot un impuls pressupostari històric, a l’altura dels temps que ens ha tocat viure. Els números estan fets i entre els experts hi ha consens. El pressupost de la Conselleria de Salut és de 10.000 milions d’euros i necessita un increment del 50% per atendre les necessitats, planificar i desenvolupar les reformes que han de tornar a situar la sanitat catalana en una posició d’excel·lència. És a dir, la sanitat ha de ser una prioritat de país que s’ha de veure reflectida a nivell pressupostari i polític.
Els facultatius volem que aquest nou sistema de salut es regeixi per l’anomenada gestió clínica. Això significa situar els professionals en el centre i que les decisions responguin sempre al que és millor per als pacients. Deixar enrere els criteris economicistes, sovint de dubtosa eficàcia, perquè prevalgui la raó mèdica. Per aconseguir-ho, demanem un espai d’interlocució directa amb l’Administració. Demanem, una altra vegada, que ens tinguin en compte i ens escoltin. Nosaltres ja estem asseguts a la taula.
