Futbol i debats electorals

En aquestes hores crucials en què vostè va decidint el seu vot permeti’m un consell. Relaxi’s i consideri la possibilitat de treure transcendència a l’assumpte perquè dilluns el sol continuarà sortint per orient i ponent-se per occident. Busqui a la xarxa la cançó Andrà tutto bene de Bandabardó i deixi’s acariciar tres minuts per un optimisme gens racional però reconfortant. Si fa curt provi amb Weet-Ass Pussy de Cardi B i aprengui a ballar twerking. There’s Some Whores in This House! Animi’s, que d’alguna manera hem de celebrar que després d’un any al dic sec se’ns convida a una festa, tot i que sigui la de la democràcia.

He analitzat amb atenció les propostes electorals que les diferents formacions polítiques ofereixen en el terreny de l’esport. La decepció ha sigut total. Ni el sobiranisme, ni el constitucionalisme, ni el migcampisme prometen res que ens faci aixecar de la cadira. Ni títols ni fitxatges per al Barça. Tampoc tornades a primera divisió garantides de l’Espanyol i del Girona. Un bluf. No és estrany que les enquestes anticipin un rècord d’abstenció.

No han sabut animar la moguda. Imaginin-se qualsevol dels debats soporífers d’aquests dies des d’aquest altre angle. Pere Aragonés anuncia solemnement la tornada de Neymar, la fitxa del qual s’abonarà amb càrrec a una partida extraordinària habilitada per lluitar contra els estralls psicològics de la Covid-19. Carlos Carrizosa protesta irat i assegura que amb ell de president s’acabarien les clàusules que obliguen els jugadors del Barça a aprendre català.

Alhora el senyor de Vox, n’ignoro encara el nom, lladra la necessitat que s’impedeixi l’entrada d’immigrants als camps de futbol. Dolors Sabater, la cupaire que no és cupaire, pren la paraula per llegir a càmera que el futbol és l’opi del poble i que s’ha de prohibir perquè distreu de la revolució necessària.

Salvador Illa replica que no, que de cap manera, que el que s’ha de fer és retrobar-se i superar la divisió entre les aficions, castigant els insults a l’àrbitre i juntes directives. Laura Borrás agafa embranzida per criticar-li l’estupidesa i garanteix que si ella mana la tàctica del 3-4-3 serà substituïda per la confrontació intel·ligent.

Notícies relacionades

Per què Pujol torna al pujolisme

Mal vent a ERC

Jessica Albiach, en nom del comunisme líquid, apunta que tot es pot arreglar si els rics paguen cent vegades més per les entrades a l’estadi sense aclarir qui són els rics. Àngels Chacon, del PDeCAT, promet a l’aficionat que es podrà desgravar l’import dels abonaments a les plataformes de televisió perquè així s’afavoreix el consum i remunta l’economia. Tanca Alejandro Fernández, del PP, que assegura que on tots veuen problemes ell només és capaç d’endevinar un gran país i pregunta amb solemnitat: «Soc espanyol, ¿a què vols que et guanyi?».

Hauria sigut, sense més ni més, divertit. Hi haurà qui pensi que tot això no és tasca de la política. Pot ser que abans de la pandèmia. Però una vegada es decideix per decret qui podem fer seure a la taula de casa nostra no hi ha motiu perquè no siguin també els governs els que confeccionin les plantilles dels equips de futbol. Seria una fórmula definitiva per lluitar contra l’abstenció. Ens veiem diumenge. A la festa de l’ensopiment.