A favor de la transversalitat

Els catalans estem cridats a les urnes aquest diumenge. Els enormes reptes que tenim per davant ens obliguen a fer un esforç més en temps de pandèmia i anar a uns col·legis electorals on s’han pres totes les mesures de protecció possibles perquè no siguin un focus de propagació del virus. Una vegada més, se’ns demana un exercici de responsabilitat, atenent les recomanacions sobre les franges horàries de vot, les cues o portar les paperetes preparades des de casa. No s’han d’esperar heroïcitats, però es pot dir que hi ha prou condicions per esperar que l’abstenció sigui el resultat d’una opció lliurement assumida i no de la por o el risc.

La campanya electoral ha sigut igualment atípica. Els candidats han quedat presoners de les seves enquestes a falta del contacte amb els ciutadans als carrers o amb els simpatitzants en els mítings. Potser això explica el to groller d’algunes intervencions i alguns debats i, segurament, explica alguns errors tàctics, com el document en què els partits independentistes es conjuren per no pactar amb el PSC. Sempre se li pot demanar més a la campanya electoral, en aquesta ocasió molt centrada en la pandèmia, amb més intensitat en els retrets que en les propostes. El debat independentista no ha aportat noves propostes, tampoc per part de les forces de l’actual majoria parlamentària, cosa que no significa que no sigui un vector fonamental en la decisió dels electors, poc proclius a saltar-se els blocs en què està organitzada la política a Catalunya des del 2012. 

Amb tot, un dels elements nuclears d’aquesta pugna s’ha centrat en els pactes postelectorals. Catalunya porta més temps allunyada de les majories absolutes que el conjunt d’Espanya. I, pràcticament des de 1999 ha tingut governs en minoria amb suports parlamentaris o en coalició. En la primera meitat d’aquest període es van organitzar partint de l’eix ideològic: CiU i el PP, primer, i el PSC, Esquerra i ICV, després; i en els últims 10 anys partint de l’eix nacional. Avui tothom dona per fet que es necessitaran pactes. Per això, juntament amb l’adhesió ideològica i la defensa dels propis interessos, és evident que les expectatives de pacte pesaran en l’elecció final dels indecisos, que en l’última setmana encara no havien optat per una força o una altra dins els blocs preestablerts. Del que aquests facin i de la xifra final de participació dependrà, en molt bona mesura, la força que tindrà cada formació política en les negociacions que començaran dilluns per aconseguir una majoria que segueixi el combat contra el virus, amb més encert si es pot, que lideri la recuperació econòmica gràcies als fons europeus i que posi les bases per encarrilar el conflicte polític subjacent de la política catalana. 

En la premsa anglosaxona és tradició que els mitjans de comunicació defineixin les seves preferències electorals. Aquí no és així i no ho farem. Però sí que dins el nostre propòsit de fer compatible el progrés de les persones amb la defensa del planeta, ens vam atrevir a suggerir als electors que, juntament amb la legítima defensa dels seus interessos i la seva ideologia, introdueixin un tercer element a la seva papereta: la predisposició dels partits a arribar a acords, de govern o no, que superin les trinxeres en la qüestió nacional. L’aritmètica i la política determinaran després si són viables o no, però és exigible en aquest moment una mínima predisposició a això. Perquè davant la magnitud de la crisi sanitària, econòmica i institucional que patim aquest ha de ser un comú denominador igual que ho ha de ser també renunciar a arribar al Govern gràcies a la presència de l’extrema dreta al Parlament, per activa, per passiva o per perifràstica. En el tracte amb Vox, a què no estem acostumats, la ‘via Merkel’ és l’única acceptable democràticament.