L’elefant de Borràs

Discreció, prudència, opacitat, despotisme..., la discussió portaria hores, però, d’entrada, la llegenda no sembla una apologia de la transparència. I sí un excel·lent esperó per al periodisme que encara venera allò de noticia és el que algú no vol que es publiqui i la resta són relacions públiques.

La campanya catalana ha acabat amb gran enrenou per la conjura independentistacontra Salvador Illa. Més enllà de l’extravagància que avui representa a Europa l’aixecament d’un mur excloent de la socialdemocràcia, o de l’expropiació de la identitat nacional que suposa el veto, aquest no és més que una redundància supèrflua: Illa i Pere Aragonès porten tota la campanya proclamant de forma solemne i en horari de matí, tarda i nit que el PSC i ERC no formaran part d’un mateix govern després del 14-F.

Llavors, ¿quina és la virtualitat de la jugada independentista? ¿Quin rèdit real aporta? ¿I a qui? Caldrà buscar el que no es veu, o el que es veu menys.

Nova equació

Fins que Illa va aparèixer en la carrera, només hi havia una incògnita principal: la resolució de la llarga guerra entre Junts i ERC per l’hegemonia en el camp independentista, és a dir, pel poder. Però l’arribada d’Illa i l’empenta socialista van modificar radicalment l’equació. El 14-F ja no tenia només dos, sinó tres aspirants al primer lloc, i el nouvingut semblava capaç de sorprendre.

L’equació és diferent, però la pugna ERC-Junts continua sent cabdal. L’independentisme continua tenint grans possibilitats de conservar la majoria parlamentària, fins i tot en cas que Illa venci. Per tant, és probable que el combat ERC-Junts acabi per decidir la presidència.

Espantall i ratera

Junts ha martiritzat ERC amb l’espantall d’un tripartit vom els de Pasqual Maragall i José Montilla. Aragonès ha intentat escapolir-se’n, però al fer-ho s’ha ficat de morros a la ratera de Laura Borràs. El pacte vetat és com el famós elefant del lingüista californià George Lakoff: ocupa el centre del pensament només amb dir-te que no hi pensis.

Illa, la presumpta víctima del veto, no ho és pas. El mur independentista destaca el candidat socialista sobre tots els altres i reforça un eix de la campanya del PSC: tots contra ell. Sens dubte, l’ajuda a aglutinar el vot útil constitucionalista. Si l’operació té un damnificat, no és Illa, sinó Aragonès, atrapat al marc mental que dicta Junts. L’eterna inseguretat adolescent d’ERC davant Convergència i els seus hereus.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tots els signants del veto al PSC menys Borràs van estampar la rúbrica el 10 de febrer. La candidata de Junts ho va fer dos dies abans, el 8. O era la més interessada en la conjura o només estava més desocupada i localitzable que els altres.

El que no es veu.