Sortir del laberint del desengany

Quan la gent del 15-M va ser desallotjada de la plaça de Catalunya pels Mossos, va patir una violència tan brutal i gratuïta com la de l’1-O. La diferència és que els ‘indignats’ sabien que la lluita, la lluita real, no la promocionada per un llarg espot publicitari de set anys, no és una abstracció. Les revolucions tenen èpica, però també cossos que s’exposen i poden ser ferits. El ‘procés’ pretenia ser una lluita sense cossos. Mai va utilitzar el llenguatge bèl·lic o de l’esforç, tampoc el del sacrifici. Els càntics revolucionaris eren rumbes que destil·laven alegria i les trucades a la rebel·lia es confonien amb sermons eclesiàstics.  

Sense possibilitat d’èxit

Al trauma de l’1-O es va afegir el fracàs de la DUI, el 155 i la presó. Tot va sortir malament. Podia haver anat millor si el PP no hagués judicialitzat la política i la justícia no s’hagués polititzat. Llavors, no tindríem aquestes condemnes que fan flaire d’escarment. Però arribats al punt d’un referèndum il·legal que el Govern venia com a vinculant, decisiu per proclamar la independència, hi havia poques opcions d’un final feliç. Mai hi va haver cap possibilitat d’èxit. Ni l’Estat espanyol es doblegaria ni la comunitat internacional donaria un cop de mà. De la UE només es podia esperar que aixequés un tallafoc.  

Si repassem la llista dels països del món que han aconseguit la independència després de 1990 sense cap o poca violència abans o després d’aconseguir-la, només trobem un grapat de països que provenien del bloc soviètic o l’antiga Iugoslàvia. També hi ha Palau, un país insular de la Micronèsia amb poc més de 20.000 habitants. Cap cas és comparable. Catalunya forma part d’Espanya des de la seva fundació, fa segles, cosa que ha creat uns vincles econòmics, històrics, socials i culturals evidents. No és una colònia ni els seus ciutadans estan regits per uns drets i deures diferents de la resta del país. Tot això no implica que l’independentisme hagi de renunciar a un objectiu lícit, però és obligat tenir-ho en compte per mesurar la immensa dificultat de la tasca. Emmascarar-la amb propaganda narcòtica no és un camí real per aconseguir res.  

En una estratègia política realista, l’obtenció de la independència hauria de contemplar la paciència i l’esforç si s’opta pel pacte o la penalització econòmica i la fractura social i emocional si s’assumeix l’opció unilateral. En aquest últim cas, la crida hauria de contemplar el sacrifici. El «sang, suor i llàgrimes» que Churchill va oferir als seus ciutadans per sortir victoriosos de la guerra. Després del naufragi de la DUI, la raó cridava a fer revisió dels danys i al replantejament del projecte. Res d’això s’ha fet de forma pública, col·lectiva i profunda. Massa sovint, s’ha optat per substituir l’arc de Sant Martí per les ‘fake news’ més enverinades. Un núvol de decepció, dolor i ràbia al qual s’ha afegit el vendaval de la pandèmia. 

Notícies relacionades

Temps desvergonyits

D’aus, coets i altres bones peces

Catalunya arriba a les urnes amb el pes de múltiples pèrdues. De les polítiques, per descomptat. Tant els que es van alinear amb el ‘procés’ com els qui el van observar (o van patir) des de la barrera senten que la Catalunya actual difereix massa de la que anhelen. 32.108 km² d’incomoditat, d’espines a l’aire, de desconfiança. Però la pandèmia ha afectat molt més que al món de les idees. Una crisi profunda i sobtada, just en plena recuperació de l’anterior, ha enfonsat les expectatives de centenars de milers de persones. 

La pandèmia tenalla el món, però el dolor de milions no fa més suportable el particular. Ni aquesta solitud que s’ha enganxat com una ombra, insuportable en els comiats. Arribem a la jornada electoral amb un grapat de somnis atrapats al laberint del desengany, però les urnes sempre obren noves sortides. El camí de la recuperació és a la pròxima estació i podem elegir com transitar-lo.