L’orquestra del ‘Titanic’

Els catalans voten avui en aquest bonic exercici de llibertat i responsabilitat ciutadana que alguns confonen amb la democràcia quan aquesta també demana divisió de poders, estat de dret, llibertat de premsa i informació i altres minúcies. Es diu que la democràcia és el pitjor sistema de govern a excepció de tots els altres, tot i que per mi no serveixi tant per elegir els millors, perquè rarament succeeix, sinó per poder fer-los fora al cap de quatre anys, que és una alegria que no es poden donar els que viuen en sistemes autoritaris tan del gust de populistes a la moda. Segons un informe de ‘The Economist’ només el 8,4% de la població mundial viu en democràcies plenes i els espanyols tenim aquesta sort, tot i que el senyor Pablo no ho cregui i tot i que últimament hàgim baixat uns llocs en el rànquing, cosa que no m’estranya gens en vista del que hi ha.

Espero que la pelegrina idea de permetre votar en persona a certes hores els infectats per Covid no passi factura. Votar és un dret i un deure, però hauria sigut més prudent que ho fessin per correu, sense sortir al carrer. D’altra banda, sospito que l’abstenció serà molt alta i es deurà no només a la por de la pandèmia, que és el que es dirà, sinó també a causa de l’afartamentper una situació política enquistada des de fa quatre anys i que els polítics es mostren incapaços de desencallar.

Alguns partits continuen parlant d’independència, fins i tot de declarar-la si més del 50% dels votants s’inclinessin per aquesta opció. És curiosa aquesta contumàcia veient el que va passar el 2017 Catalunya encadena quatre anys de desgovern, de pressupostos prorrogats, de falta d’inversió i d’empobriment amb milers d’empreses escapant-se de la crema perquè els diners són molt poc patriotes i no es deixen enganyar amb facilitat.

Notícies relacionades

Temps desvergonyits

D’aus, coets i altres bones peces

L’European Policy Information Center ha publicat una anàlisi demolidora, recolzada per Antonio Tajani i Juergen Donges, sobre els efectes que una eventual secessió tindria per a Catalunya i que sintetitza en un empobriment encara més elevat després de les devastadores conseqüències econòmiques de la pandèmia en termes d’atur i d’empreses asfixiades, que «es notaria especialment en les finances públiques, la política monetària i, dins del sector privat, en el comerç exterior, el turisme i la inversió estrangera». Deixa clar, d’aquesta manera, que fora de la Unió Europea hi ha molta solitud i fa un fred que pela, i que tot i que Catalunya exporta més a Aragó que a França, i més a València que a Itàlia, les seves exportacions a Europa s’encaririen en un 15% i el deute català es dispararia fins al 112% perquè ara està recolzat per l’Estat. Sense euro caldria «recórrer a una altra moneda, devaluada, amb la qual pagar aquest deute» i també això seria caríssim. Com ho serien una justícia, una defensa i una diplomàcia pròpies, el cost de les quals l’informe avalua en uns 39.000 milions d’euros, que és més del doble del «dèficit fiscal» inflat de 16.000 milions que Catalunya reclama a l’Estat. 

Afortunadament, el vot és lliure i cadascú disposa del seu com li ve més de gust. I així ha de ser. Però quan veig alguns mítings independentistes no puc evitar pensar en el ‘Titanic’ enfonsant-se mentre l’orquestra toca i alguns brinden amb xampany. ¿O seria amb cava?