Ja tenim repartiment

Continuant amb el símil del teatre podem entendre que, les últimes setmanes, els polítics que encapçalaven les llistes, aspirants (o no) a la presidència de la Generalitat, s’han presentat a un càsting en què havien de demostrar la seva idoneïtat (o no) per al càrrec en litigi. Tots han tingut el seu temps a l’escenari. Uns l’han aprofitat per convèncer-nos de les seves capacitats, que és el que importa, i d’altres l’han utilitzat per desqualificar amb acarnissament el contrincant. Res a objectar. Cadascú és amo dels seus actes. Només que a partir d’aquí ja no puc seguir amb la semblança teatral. Perquè als càstings propis del meu ofici he vist, al llarg dels anys, centenars d’actors competint honestament els uns amb els altres. Els he vist lluitant per aconseguir el personatge objecte de desig i tenir, així, un lloc en el repartiment. I els he vist sense més aspiració que donar-se a conèixer davant el director o productor de fama. He vist ganes, tenacitat, afany. Però el que no he vist mai –repeteixo, mai–, és que algun aprofités la seva convocatòria per desqualificar l’oponent. Mai. A ningú. És més, els he vist col·laborant generosament amb el contrari. Aplaudint, amb entusiasme fins i tot, el mèrit aliè. I, per descomptat, el que no he vist mai –repeteixo, mai–, és que un grup es confabulessin (paper, ploma, data, firma i DNI) per barrar el pas a cap dels seus rivals. Però és clar, estic parlant de la gent del teatre. Dels actors, rars ells i inclassificables. Frívols i impredictibles. De comportament erràtic. Una altra cosa són els polítics. I una altra de molt diferent (vet aquí l’«aire esquerp i les obertes goles agressives» de què parlava Rubén Darío), certs polítics en campanya.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Ara, per fi, ja tenim companyia (torno, amb aquesta, a les similituds amb el teatre). Superat el procés de selecció, caldrà anar pensant en l’estrena i el repertori. ¿Drama? ¿Farsa? ¿Melodrama? ¿Vodevil hilarant? De l’encert en l’elecció en depenen l’èxit i la continuïtat. A partir d’avui, caldrà estar pendents, doncs, del que anunciïn els cartells. ¿Quins seran els títols de la temporada? ¿Potser ‘El perro del hortelano’ (que ni menja ni deixa menjar, ja saben) del genial Lope de Vega? ¿O veurem una altra vegada ‘Traïció’, de Harold Pinter? ¿Es pot pensar en una nova versió d’‘Aquesta nit improvisem’, de Pirandello? ¿O haurem de conformar-nos amb l’enèsima reposició de ‘La comèdia dels errors’ que, per molt de Shakespeare que sigui, no deixa de ser frustrant i descoratjadora?

Les respostes, si n’hi ha, en els pròxims dies. O mesos. O anys.