Entre l’alleujament i l’agonia

La victòria del PSC, la primera des del 2003 amb Pasqual Maragall de candidat, ve a reforçar l’aposta de Sánchez pel diàleg i la recerca de solucions al conflicte català, a més de suposar una revalidació de la gestió de la pandèmia, dirigida fins fa uns dies per Salvador Illa i qüestionada fins a l’extrem per l’oposició. El fet que ERC hagi quedat com a segona força política, davant de JxCat, representa també un respir per al president del Govern espanyol, perquè els republicans són essencials en la configuració de la majoria parlamentària que li dona suport, al contrari que els de Puigdemont/Borràs, que li han negat el pa i la sal i el triomf del qual al sector independentista hauria complicat molt les relacions amb la Moncloa.

No obstant, Sánchez no ho tindrà fàcil, perquè, com es va veure la nit de diumenge, els dirigents d’Esquerra, enfortits per les urnes, semblen voler redoblar les seves exigències maximalistes, per a les quals podrien aconseguir el suport d’Unides Podem, i que, no obstant, són molt difícils de gestionar pel Govern. Perquè Sánchez pot estar pensant en indults per als polítics presos i en reformes de la llei per rebaixar el delicte de sedició, però també perquè ni pot concedir una amnistia, que no es contempla constitucionalment ni està en condicions d’aprovar un referèndum d’autodeterminació. Així que, si passada l’eufòria postelectoral no es modulen les peticions, les relacions entre la Moncloa i ERC poden tornar-se encara més complexes, sigui quina sigui, finalment, la configuració del Govern de la Generalitat.

La dreta

Notícies relacionades

Temps desvergonyits

D’aus, coets i altres bones peces

Per a la dreta espanyola, el resultat de les eleccions catalanes ha sigut demolidor. Ciutadans ha caigut de 36 a 6 diputats i el PP, que ja tenia una ridícula representació de quatre escons, s’ha quedat amb tres, gairebé quadruplicat per Vox, que entra al Parlament amb 11 diputats. Arrimadas s’enfronta als crítics del seu partit que li demanen responsabilitats, però la seva formació ja va passar a ser marginal sota el lideratge d’Albert Rivera, quan es va quedar amb 10 diputats en les eleccions generals de novembre del 2019.

Pitjor és per a Casado, que encapçala el primer partit de l’oposició al qual Vox li disputa l’hegemonia de la dreta. Casado haurà d’enfrontar-se ara als que dins del PP dubten de la seva capacitat per liderar el partit en aquestes circumstàncies. Obsessionat amb els d’Abascal, el líder popular va fent batzegades i s’aplica gairebé amb tanta duresa com els ultres contra el Govern central, negant-se a qualsevol tipus de pactes, fins i tot els que venen obligats constitucionalment, com la renovació del Consell General del Poder Judicial. El pèssim resultat català el posa a la picota.