Context
‘Efecte Illa’ malgrat l’abstenció
Tot i que amb poques possibilitats, el candidat del PSC es presentarà a la investidura, a diferència d’Inés Arrimadas el 2017
Amb una participació de poc més del 50%, l’anàlisi dels resultats en el camp constitucionalista no pot obviar l’enorme abstenció produïda. L’abstenció té causes diverses en aquestes eleccions –la pandèmia, el cansament amb la situació d’impotència i estancament polític, la meteorologia, etcètera–, però no es pot oblidar la transcendència de la dada, com sol ser habitual. Amb l’abstenció passa que només preocupa fins a les sis de la tarda, quan surt l’última dada de participació. Però quan es publiquen els sondejos i comença l’escrutini, tothom s’oblida de l’abstenció per parlar de resultats i pactes. Això és també decisiu per aplicar-ho al mantra de la superació del 50% perquè els independentistes proposin o no una nova DUI. ¿Quina importància té saltar aquesta barrera amb una participació tan feble?
Amb una abstenció tan alta, té encara més valor el primer lloc en vots aconseguit pel PSC, perjudicat una vegada més per una llei electoral absolutament injusta, que prioritza els territoris de l’interior en detriment de la Catalunya urbana. El PSC ha sumat més vots que el 2017 i ha doblat els escons, passant de 17 a 33. L’’efecte Illa’ existia i les urnes ho han confirmat. El candidat del PSC va anunciar aquest diumenge que es presentarà a la investidura. Aquest és un canvi substancial en relació amb el que va fer Inés Arrimadas el 2017, tot i que les possibilitats que Illa governi són escasses. Però si els independentistes, que encara s’ha de veure, aconsegueixen formar Govern, el PSC farà una oposició ferma, sense fugir del Parlament i sense desentendre’s de la governabilitat de Catalunya, com va fer Ciutadans (Cs).
Notícies relacionades
Aquesta actitud no és aliena a la catàstrofe electoral de Cs en aquestes eleccions, en què ha perdut 30 diputats, un daltabaix comparable al que va patir Albert Rivera a les últimes generals i que el va portar a la dimissió i a deixar la política. La derrota estrepitosa de Carlos Carrizosa –Cs passa de primera força a setena, la penúltima– col·loca el partit en una situació límit i posa també Arrimadas davant el mirall de la dimissió. Cs ha pagat la seva inacció durant tota la legislatura i la pèrdua de la seva condició de mur de contenció de l’independentisme, que va ser el que li va donar una victòria prestada durant les tenses jornades de 2017.
Entretots
Però el pitjor al camp no independentista és la irrupció de Vox al Parlament, ni més ni menys que amb 11 diputats, la quarta força política de la cambra. Durant tota la campanya, el PP temia el ‘sorpasso’ de Vox, però la realitat és que gairebé ha quadruplicat els seus escons. Aquest resultat és dramàtic per al PP català, que tenia un bon candidat mal acompanyat, i és també una catàstrofe per al PP de Pablo Casado, amb una erràtica política davant Vox que ara paga a Catalunya. Casado veu cada vegada més a prop Santiago Abascal pel retrovisor perquè davant l’extrema dreta no hi pot haver concessions. Si t’hi acostes, si blanqueges la seva política, al final és l’extrema dreta la que recull el que s’ha sembrat. n
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
