Lideratge ètic de la complexitat, o fracàs

La gestió de la pandèmia ha sigut una bona escola per posar en pràctica i a prova els lideratges, en aquest cas el dels polítics, però també el dels gestors, comunicadors, etc. L’inici de l’administració de la vacuna de Pfizer, amb el caos que va provocar, en va ser un bon exemple. Quan semblava que s’havia fet el més científicament rellevant –descobrir-la–, prenem consciència que al darrere hi ha una teranyina logística d’alta complexitat per a la seva real administració a la població, convertint-se en un repte que només es podia afrontar amb un modest optimisme si es liderava des de la pròpia naturalesa complexa, amb autoexigència, humilitat i prudència. Perquè en termes generals, quan s’actua i es proclamen les metes de manera simplista, sensacionalista o reduccionista davant aquest tipus de reptes, estem ja, desgraciadament, arribant tard i situant-nos a l’avantsala del fracàs. Just al lloc on la falta d’ètica per abús de posició, menyspreu de l’altre o banalitat del mal, fa la resta.

Perquè, seguint els ensenyaments de Loft Zadeh, que va ser professor de matemàtica i especialista en lògica difusa a la Universitat de Berkeley, i a partir del seu «principi d’incompatibilitat», a mesura que augmenta la complexitat d’un repte, és una irresponsabilitat enunciar o preveure només actuacions o solucions aparentment simples que acaben desatenent la complexitat del repte esperant que aquest es resolgui miraculosament. Al final ens estavellem, no només en els resultats de la nostra actuació i per tant en les nostres intencions de lideratge, sinó que fem que s’estavellin juntament amb nosaltres les legítimes aspiracions o esperances col·lectives a les quals el nostre lideratge volia respondre. I això és una greu i doble irresponsabilitat.

Una inèrcia consolidada

I és justament aquesta mala praxi de l’exercici de lideratge, més encara que s’actua al terreny del bé comú, que la immediatesa, el curtterminisme, la improvisació, la descoordinació, la falta d’autoexigència, la reducció simplificadora del missatge a la ciutadania fins gairebé a l’insult, i la disputa final exhibicionista entre agents teòricament corresponsables, ens precipita a la permanent cronicitat i immobilisme davant determinats grans reptes de país. I molt em temo que la consolidació d’una inèrcia i recurrència de lideratges que es couen més a cop de tuit i del càlcul de rèdit electoral immediat que de centrar l’atenció en el lideratge de la complexitat dels fets i les coses, pot acabar resultant devastadora.

I tot l’exposat fins aquí no és nou i es replica en altres àmbits més enllà de la crisi sociosanitària que patim. Per exemple, i des de fa dècades, davant el gran repte de l’educació, de caràcter altament complex, i que no es mereix en absolut voler ser resolt a cop de lleis orgàniques. Vuit lleis a Espanya, per ser més exactes, en 43 anys de democràcia, incloent-hi la nova llei vigent (Lomloe) des del 30 de desembre. Una mitjana rècord a Europa de gairebé una nova llei orgànica d’educació cada 5 anys, i que no són precisament lleis de millora progressiva de l’anterior, sinó de tràfecs pendulars en cada cas. Totes podrien aportar novetats necessàries, però desgraciadament es couen unes com a rèplica de les altres. I aquí és on es tornen a simplificar els enunciats. Justament entorn del repte educatiu és on ens juguem el futur de les noves generacions i, per tant, de la societat.

Pobresa infantil

Però ens passa també en altres àmbits fins i tot més dolorosos com és el cas de la pobresa infantil, que afecta un de cada tres nens a Espanya, amb 2,2 milions de menors en risc de pobresa segons l’indicador Arope, a la cua dels rànquings europeus. Les solucions simplistes i efectistes que s’han volgut donar en dècades no han trencat encara el cercle de la pobresa hereditària. Aquesta és la real i dramàtica conseqüència. Una altra situació, doncs, que reclama amb urgència un lideratge ètic i a diferents nivells, de caràcter sistèmic, comunitari, corresponsable, intersectorial i sostingut en el temps, que atengui la complexitat de les causes i la multiplicitat de dimensions que la generen.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I així podríem continuar llistant diversos exemples de cronicitats crítiques, entorn de les quals el desconcert i la desorientació ciutadana creixen, i s’incrementa l’actual decepció i desconfiança, especialment entorn dels lideratges de la ‘res publica’. No ens queden gaires oportunitats més que la que aportaria un nou lideratge ètic de i des de la complexitat, associada a una seriosa assumpció ètica de les responsabilitats assumides.

Ara que s’acosten temps postelectorals i de formació de nous governs, espero que qui assumeixi les noves responsabilitats intenti fer bona la dita freudiana que «de les nostres vulnerabilitats puguin emergir les nostres fortaleses», abans que la ciutadania abandoni qualsevol esperança en plena corba de desafecció.