El 14-F i l’‘efecte Vox’

La campanya: tot suma

Vox s’ha erigit en el partit «del càstig» per excel·lència del secessionisme: va exercir l’acusació popular en el judici als líders independentistes i vol abolir les autonomies. En canvi, en aquesta campanya els seus rivals de la dreta han abandonat aquesta línia política. Cs ha emfatitzat la reconciliació (el seu lema era «vota abraçada»), fet que, unit al seu diàleg amb el Govern de Pedro Sánchez, l’ha desproveït d’atractiu per als votants més bel·licosos davant el procés. Aquests tampoc han vist seductor un PP castigat pel cas Bárcenas i el líder del qual, Pablo Casado, s’ha desmarcat del Govern de Mariano Rajoy l’1-O. A més, la participació dels líders secessionistes presos a la campanya possiblement ha estimulat el vot ‘voxista’. Finalment, s’ha d’assenyalar que el gruix de formacions han exhortat els seus votants a frenar Vox sense concertar una estratègia, mentre els boicots als seus actes i el debat sobre si aquest partit havia de tenir cobertura informativa han contribuït a projectar la imatge que Vox desitjava oferir d’opció «perseguida» per l’‘establishment’. En suma, la formació ha fet la seva campanya, però també l’hi han fet.

El vencedor de la «foto de Colón»

El 14-F commociona els fonaments del bloc de la dreta estatal i evidència que l’estratègia de Casado d’unir les «tres dretes» (PP, Vox i Cs) en la defensa d’Espanya amb la intenció de liderar-les va ser un error de pes. Vista en perspectiva, la famosa concentració de la plaça madrilenya de Colón del 10 de febrer del 2019 a mitjà termini va redundar en clar benefici de Vox: el va situar al mateix nivell de Cs i el PP, li va conferir respectabilitat i va fer poroses les fronteres entre els seus votants. Cs va pagar per això el 10-N (va caure de 57 a 10 escons) i el PP, tot i que va millorar relativament (va passar de 66 a 88), va veure com Vox va doblar resultats i va esdevenir el tercer partit estatal (va passar de 24 a 52). 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Ara la «foto de Colón» passa nova factura a Cs i el PP: el primer coneix una patacada electoral al seu bastió històric (els seus 36 escons del 2017 cauen a 10) i el segon, amb tres escons, corre el risc de ser residual (si no ho és ja). El 14-F, doncs, reforça Vox com a «dreta útil» contra el secessionisme i l’esquerra. En suma, Catalunya ha sigut un arsenal de munició ideològica per a la ultradreta, una font d’errors per als seus rivals i un calador de vot rellevant.

Més tensió a la Ciutadella

A priori Vox no sembla un actor decisiu en el futur Parlament català, però això no el condemna a la irrellevància. Ho consignem perquè possiblement aportarà tensions noves al complex mosaic de vuit grups. Apuntem en tal sentit quatre eventuals repercussions de la seva acció: en primer lloc, la incorporació a l’agenda de temes avui absents que ja va brandir la PxC (immigració il·legal, inseguretat o «perill d’islamització»); en segon lloc, una bel·ligerància més gran a l’escenificar diferències ideològiques, incloent-hi el recurs a la ‘lawfare’ o «guerra legal», cosa que judicialitzarà la política catalana encara més; en tercer lloc, l’afany d’articular un discurs populista que faci de Vox l’«antipartit» d’una cambra que, als seus ulls, dominen l’esquerra i la «màfia separatista» per reforçar la seva identitat com a única alternativa a la resta d’opcions; i finalment, una connexió estreta entre l’actuació de Vox a Barcelona i Madrid: Catalunya és l’aparador de la seva lluita per la integritat de la pàtria (el seu lema electoral ha sigut ‘Recuperem Catalunya’), per això l’hemicicle de la Ciutadella pot ser un escenari central i no col·lateral per al partit. Veurem si el desenvolupament de la legislatura corrobora aquestes conjectures.