El resultat del 14-F
Un president i dos homes forts
Qui vulgui entreveure el desenvolupament de la legislatura més enllà de les negociacions, que es fixi en tres noms: Pere Aragonès, Miquel Iceta i Jordi Sànchez
Qui vulgui entreveure el desenvolupament de la legislatura més enllà d’aquestes negociacions, que es fixi en tres noms. En primer lloc, el de Pere Aragonès, que serà un president efectiu, no un vicari de Junqueras perquè tots dos saben que en sortirien perdent, ells i el seu partit. Després Miquel Iceta, no Salvador Illa, avui sota efímers focus, sinó l’home fort del PSOE a Catalunya i del PSC a Espanya. Per completar el tercet, que no té res a veure amb un triumvirat, Jordi Sànchez, que mitjançant el canvi d’hegemonia en l’independentisme i la desautorització de les urnes a Puigdemont es converteix en el líder indiscutible de JxCat. Vet aquí, doncs, que uns milers de vots han canviat les previsions d’entronitzar una presidenta de la Generalitat, o potser dues pel preu d’una, si Laura Borràs acabava inhabilitada i era substituïda per Elsa Artadi. Possible premi de consolació: la tercera presidenta del Parlament, que en justa correspondència toca a JxCat.
Siguin quins siguin els recolzaments que acabi recollint Aragonès, siguin quins siguin els colors del Govern, la investidura del candidat d’Esquerra comporta en efecte una nova etapa d’àmplia interlocució, bastant diàleg i una certa conciliació. De manera que, amb vetos o sense vetos i tot i que sigui més enllà dels vetos, Aragonès buscarà majories que desbordin el bloc independentista. No ha de recordar, tot i que sigui de passada, als amics de les elucubracions, que els vots de JxCat seran per a Aragonès, i que en tot cas seran els comuns qui ja veurem si s’exclouen o s’abstenen. En qualsevol cas, el 80% de la política catalana estarà en mans d’Aragonès, que és com si diguéssim un tecnòcrata que sap quin és el seu paper.
L’interlocutor principal
Notícies relacionadesTambé ho sap, i es frega les mans sota la taula ministerial, Miquel Iceta, que no ha deixat ni és de suposar que deixi de ser primer secretari del PSC. Per a ell, l’aposta Illa comportava el risc de deixar de ser l’amo absolut del negociat, perquè Illa és sobretot home de partit. Si l’exministre obtenia la presidència, o una vicepresidència, o encara que fos una vara alta a l’hora de conformar majories, la seva figura creixia. Però com que no serà així, i si alguna cosa exigiran els negociadors d’ERC al PSOE és que facin callar el cap de l’oposició, l’home fort, l’interlocutor principal d’unes negociacions per força tenses i delicades, serà Miquel Iceta en la seva doble funció de primer secretari i ministre de Política Territorial, que sens dubte va elegir expressament, igual que que abans havia recomanat la llavors molt innocent cartera de Sanitat per al fidelíssim Illa.
En fi i per fi, que si JxCat disposa d’una intel·ligència política de debò remarcable, no es troba a l’exili ni ocuparà cap càrrec. Encara més que abans, Jordi Sànchez ja és, de manera automàtica i per la via ràpida de la pèrdua de la corona de Waterloo, qui ha de marcar el rumb i les condicions de la cohabitació amb ERC i el difícil camí de convertir JxCat en un partit molt més obert, i per tant dúctil, o sigui dòcil, del que Brussel·les, Borràs i els seus ‘hooligans’ proclamaven.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
