Margarit, en la definitiva lleugeresa

No per esperada ha sigut menys cruel la notícia. Joan Margarit, que ha sigut un prodigi de lucidesa, sabia sense el menor dramatisme que caminava a passos curts cap a la pèrdua de gravetat, cap a la dissolució del sentit que donem a paraules com «abans» i «després». La seva vida de poeta admirat i premiat ha quedat enclosa entre aquests dos adverbis que designen misteris profunds: l’abans i el després de l’existència. A l’epíleg del seu últim llibre, ‘un hivern fascinant’ (2018), va afirmar que aquests enigmes se li havien equilibrat en una nova lleugeresa perquè el demà havia sigut escombrat per l’oblit i el passat, tan remot ja, també era ja pastura de la desmemoria. Ratllava llavors els vuitanta anys i sentia que la veu que li dictava els seus poemes, sempre la mateixa —una vida és massa curta, deia, com per tenir diverses veus—, venia d’una llarga carrera des de la infància, saltant obstacles i donant voltes, fent-se a base de colpejar-se contra el món real, per arribar aprimada, desposseïda d’equipatge, a un present envaït per les ruïnes de les antigues il·lusions on, amb tot, pervivia el fulgor de la veritat i la bellesa.

Els dos anys transcorreguts des d’aleshores no han sigut bons per a Margarit, potser sí per al poeta, que ha rebut el premi Cervantes, enèsim dels seus i el primer que es concedeix a un escriptor que va ser bilingüe per obligació i després ho va ser per devoció a les dues llengües. Al discret acte d’entrega, a finals de desembre, al Palauet Albéniz, es va treure de la butxaca uns últims poemes en català i castellà de versos rotunds fets amb l’idioma del carrer. Ha continuat escrivint mentre ha pogut i amb tal generositat que aquest mateix mes ha regalat un poema impressionant a la revista ‘Ínsula’ pel seu 75 aniversari. En ell recorda que la seva alegria vital ve de la pobresa, del nen la veu, modulada pel temps, del qual ha continuat sonant fins avui mateix. Apel·lar a la bellesa dels seus últims versos és en aquest moment el millor homenatge: «A vegades, en l’ampli però silenciós / paisatge se secà de l’edat que ara tinc, / sento els ulls de l’infant interrogant-me, / somrients, confiats, sobre si ja arribem / al lloc on sempre li vaig dir que anàvem». El lloc de la definitiva lleugeresa.