Gir cap al centre

És cert que la Covid-19 pot explicar una part de la baixa participació, però el seu enfonsament i la seva distribució territorial apunta tant canvis en la percepció de la importància i urgència del procés com a l’acció del Govern. Sense aquests factors no només és difícil explicar l’excepcional pèrdua del –35% dels electors (-1,5 milions, des dels 4,4 de 2017 als 2,9 de 2021), sinó la seva molt diferent distribució territorial malgrat que la pandèmia sigui la mateixa a tot arreu (a Barcelona, per exemple, un 68% a Sarrià-Sant Gervasi davant el 46% de Nous Barris).

Pel que fa al gir al centre, aquest és molt evident en el camp no independentista i, també tot i que amb més matisos, en el sobiranista. Així, la recuperació del nou PSC, més escorat al PSOE, amb un 7,6% més de vots que el 2017 i la patacada de Ciutadans (pèrdua superior als 950.000 vots) reflecteixen el desig de diàleg pregonat pels socialistes i el cansament de l’extremisme dels d’Arrimadas. I una cosa similar mostra el camp independentista: la pèrdua de vots de JxCat (-40%, prop de -380.000) ha sigut superior a la d’ERC (-36%, uns -330.000), expressant també un cert biaix cap a l’acord. En conjunt, moviments cap al centre i, potser, inici de diàleg amb Espanya.

En suma, doncs, lent però perceptible gir cap a posicions que permetin, en algun moment del futur, reinserir Catalunya en una Espanya que haurà de ser molt diferent de la que va emergir sota el PP si es pretén avançar. Al costat d’això, imperiosa necessitat de canvi en la gestió dels assumptes públics.

En definitiva, i per a l’acció en el termini de la legislatura, l’abstenció clama per una acció de govern eficient, més escorada a l’esquerra i amb serveis públics més ben dotats; a més, la lluita eficaç contra la pandèmia i la recuperació econòmica després d’una crisi molt severa, haurien de definir l’agenda d’aquells anys. Els èmfasis en les diferents polítiques, i els seus accents, dependran de les majories que es configurin. I entre les possibles, potser amb l’excepció d’un avui impensable tripartit d’esquerres, les imaginables fan molt complexa aquesta gestió. No serà gens fàcil avançar per allà.

A mitjà i llarg termini, els resultats suggereixen que la societat catalana, tant la identificada amb la independència com la més estretament vinculada a Espanya, vol girar full, refer aquelles difícils relacions i, potser, establir les bases d’un nou compromís històric. Però, tocant el mateix, no es poden fer volar coloms: que els senyals emesos per la ciutadania hagin sigut els citats no pressuposa quina serà la resposta dels partits. I, veient el que ha passat els dos últims anys al Parlament espanyol, res indica que pugui prosperar el necessari acord: les primeres discussions a la taula de negociació apuntaran a qüestions d’impossible solució els pròxims anys (amnistia i referèndum d’autodeterminació).

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

¿Un nou acord Catalunya-Espanya? Tant de bo. Però per a això, junt amb els canvis que tímidament s’apunten a Catalunya, cal esperar els que es forgin a Madrid. I, respecte a això, no soc optimista: superats els esculls del referèndum, si és que això és possible, arribarà la redefinició de les relacions financeres Catalunya-Espanya. I això són figues d’un altre paner: quan aquest aspecte emergeixi, amplis sectors de la resta d’Espanya elevaran la veu. I no, justament, per afavorir un nou pacte.

El decidit diumenge és un primer pas, petit però imprescindible. Però, de fet, el més fàcil. A partir d’allà, el que queda al davant és un camí sembrat de mines. Caldrà tenir paciència, molta paciència. I res garanteix un acord final.