El que el 14-F ha canviat

El primer que cal constatar una vegada celebrades les eleccions a Catalunya són els canvis que s’han produït als dos costats de la línia gairebé impermeable que separa independentistes de constitucionalistes o unionistes. En un hemisferi s’ha imposat el PSC, mentre que en l’altre ho ha fet Esquerra Republicana. Han substituït, respectivament, Ciutadans i Junts per Catalunya. Això hauria de facilitar sens dubte l’acostament i el diàleg, atès que les dues formacions s’han pronunciat a favor de la via política per avançar en la solució del conflicte. No obstant, és difícil que hi hagi moviments en aquesta direcció mentre el Govern de Pedro Sánchez continuï dilatant la seva decisió sobre els indults als presos independentistes i mentre no es reprengui la taula de negociació Estat-Generalitat, aquesta vegada amb seriosa voluntat d’anar més enllà d’una fotografia protocol·lària i amb un representant del Govern assegut en ella que no tingui per objectiu torpedinar-la. I mentre no es constitueixi un Govern que no sigui captiu d’una estratègia maximalista. Els condicionants electorals ja no han de ser un motiu per diferir decisions.

Esquerra ha actuat intermitentment com a aliada de Pedro Sánchez al Congrés, un element que ha d’afavorir el clima de confiança necessari per poder arribar a resultats tangibles. En aquest context, Sánchez hauria de ser capaç d’oferir a Catalunya una proposta ambiciosa, cosa que el PP va defugir durant anys i que de moment tampoc el PSOE ha concretat. El resultat d’ En Comú Podem, que conserva els seus vuit diputats i pot considerar-se un aval, ajuda a l’estabilitat de l’Executiu espanyol així com a l’aposta pel diàleg.

Malgrat una participació que, desgraciadament, va ser la més baixa des del 1980, el 14-F ha confirmat que el que alguns van anomenar «el suflé independentista» es troba lluny de desaparèixer tot i que tingui menys consistència del que alguns creuen. Una dada que hauria d’actuar d’esperó per a una profunda reflexió en el PSOE i entre els partits que combaten no només l’independentisme sinó també la idea d’un referèndum legal i acordat.

Però no acaben aquí els canvis, ni la seva ona expansiva. Malgrat la meritòria campanya del seu presidenciable, Alejandro Fernández, el PP ha tingut, amb només tres diputats –un menys que el desembre del 2017–, un mal resultat. Sens dubte els greus escàndols de corrupció en els quals es troba embolicat el partit tenen a veure amb el resultat, tot i que per descomptat no constitueixen l’única explicació. Sigui com sigui, cal confiar que el 14-F no empenyi Pablo Casado a donar una altra batzegada i es llanci novament darrere l’estela de Vox, i que interpreti que l’error que cal corregir és la col·laboració i legitimació de l’extrema dreta, no els breus parèntesis de moderació pels quals ha passat en cada període electoral. El partit ultra, per la seva part, ha irromput amb vigor al Parlament, cosa que demostra que algunes de les coses que succeeixen a Catalunya s’assemblen molt a les que ocorren a Espanya, a Europa i a la resta del món. 

Ciutadans ha confirmat el seu accelerat ensorrament. Els electors més radicalment antinacionalistes de Ciutadans han conclòs que qui ara millor pot representar-los és Vox, mentre que uns tants han optat per tornar a un plantejament menys crispat reflectit en la candidatura d’Illa. A Inés Arrimadas se li presenta ara un dilema potser encara més difícil que el del PP, i de nou no sembla que la reacció més adequada –en tot cas, segur que no per a l’estabilitat del país– sigui competir amb Vox utilitzant les seves mateixes armes.