Diluir i esperar governant

Proposo una hipòtesi per al cas que Pere Aragonès tingui prou fusta per ser un president vàlid per a tots els catalans després de tants anys sense tenir-lo. La seva negociació per formar Govern haurà de ser tan ferma com delicada perquè les intencions de les dues grans formacions secessionistes són contraposades. Mentre ERC diu que vol anar cap a la independència acceptant la realitat existent i governant amb extrema serietat l’autonomia fins que sigui possible, els de Junts, condicionats pel ressentiment que emana Waterloo, somien mantenir un clima de conflictivitat que condueixi fins on sigui possible. La novetat que ens han portat les eleccions és que per primera vegada la conducció de la barca secessionista passa a mans d’ERC, no al ferit cervell de Puigdemont.

Deia que Aragonès té una negociació difícil perquè ERC i Junts han obtingut resultats tan similars que si governen junts, paritaris i sols, sembla garantida –ho hem vist fins ara– la continuïtat de la inacció caòtica de Puigdemont i Torra. La mínima superioritat en vots aconseguida pel partit de Junqueras no li serviria per a gairebé res. Per això ERC ha de fugir d’aquest escenari i diluir la presència de Junts incorporant altres forces al Govern. Serien ideals els comuns –amb idees socials semblants a les seves– especialment si també s’hi suma la CUP, avui dia paradoxalment més coherent que els exconvergents tot i que sigui també imprevisible per les seves profundes divisions internes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per ser mínimament sostenible (i suportable per a la majoria dels ciutadans), aquest escenari necessitaria que a mitjà termini dues persones més efectuessin amb èxit complexes tasques. Em refereixo a Salvador Illa encapçalant una oposició positiva al Govern d’Aragonès i recolzant tot el que apunti cap a la necessària distensió nacional, i a Jordi Sànchez, amb capacitat –si volgués– per contribuir des de dins de Junts que Puigdemont entengui que l’independentisme seria més viable si no s’equipara a continus suïcidis retòrics devastadors. 

Pensin-ho, sisplau.