L’escàndol de Vox

És lògic preocupar-se per l’avanç ultra a les institucions democràtiques. No ho són les ganyotes de perplexitat, com si res de tot això estigués anunciat. L’extrema dreta ascendeix des de fa anys a tot Occident. Governa a Polònia i Hongria, dins de la UE. Té forta presència als parlaments de França, Alemanya, Àustria, Espanya, Dinamarca, Bèlgica (Puigdemont, protegit del partit ultra Vlaams Belang, pot donar-ne fe), els Països Baixos, Suècia o Finlàndia. Té el poder al Brasil i fins fa dos dies el tenia als Estats Units i Itàlia.

¿En què es fonamentava aquesta vaporosa idea de la impermeabilitat catalana? Els ultres de Le Pen van guanyar les últimes eleccions europees a França amb un 23,3% dels vots. En les presidencials del 2017, Le Pen va perdre contra Macron, però va aconseguir el 25,3% en la primera volta i el 33,9% en la segona. En les últimes generals espanyoles, el novembre del 2019, Vox va irrompre al Congrés amb el 15,2%.

¿Tan estrany és que el 2021, en una Catalunya fracturada pel procés independentista i fatigada i emprenyada per la pandèmia i la mastodòntica crisi econòmica, els ultres aconsegueixin el 7,69% dels vots? ¿Potser els catalans descendim d’un tipus diferent de micos, que diria l’enyorat Perich?

Els antecedents

La xenòfoba i autòctona Plataforma per Catalunya, de Josep Anglada, es va quedar el 2010 a només sis dècimes de punt percentual d’entrar al Parlament. Va reunir llavors 75.000 vots, més d’una tercera part dels gairebé 218.000 que Vox ha obtingut ara.

El mateix procés no és aliè per complet al Brexit i altres fenòmens populistes contemporanis. Les seves files estan travessades per manifestacions xenòfobes. No són només personatges perifèrics, com Josep Sort, president de l’independentista Reagrupament, que va ser eliminat de la llista electoral de Junts per les seves insultants vomiteres a les xarxes. És també un president de la Generalitat, Torra, que va haver d’esborrar molt de pressa el rastre tuitaire del seu jo supremacista quan Puigdemont el va nomenar successor.

Per tant, hi ha motius per a l’alarma, però no per a la sorpresa. El populisme ultra s’alimenta a tot Europa de fenòmens similars: l’empobriment de les classes populars, la indefensió davant la voracitat del capitalisme desregulat, l’apoteosi de la desigualtat social, l’estigmatització de la immigració...

La miopia

Desemparament, por, odi. En aquesta mixtura creix el populisme. A Espanya, per descomptat a Catalunya, el desafiament independentista pot haver accelerat el procés, però sense aquest s’hauria produït igualment. No hi ha raó perquè Espanya s’hagués quedat al marge d’un fenomen que amara tot Occident.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tan miop és sorprendre’s per l’auge de Vox com pensar i actuar com si tots els seus votants fossin feixistes. Com a tot Europa, la majoria de la bossa electoral de Vox està integrada per desposseïts, ciutadans perduts en la desesperança, la indefensió, el temor, la ràbia.

Si hi ha manera de frenar la deriva populista de la societat, és prenent consciència de les seves causes, i posant-hi remei, és clar, no entregant-se a un autocomplaent festival d’escarafalls farisaics.