Parlar de cine
El telèfon trencat
La velocitat dels temps i el gust per la polèmica comporta la reducció (mediàtica i a les xarxes socials) de tot a un extracte que crida l’atenció, sovint tret de context
Martin Scorsese, durant el rodatge de la pel·lícula ’Hugo’. /
Aquesta setmana va començar amb una barreja d’aplaudiments i atacs a Martin Scorsese per algunes de les opinions sobre l’estat del cine que formula en el seu assaig ‘il Maestro’, publicat a ‘Harper’s Magazine’. Pots compartir o no les seves tesis, però el text, òbviament, és boníssim. Fa uns dies, les xarxes socials rebien amb una barreja de sorpresa i tristesa la primera entrevista en molts anys a l’actriu Shelley Duvall, escrita per Seth Abramovitch per a ‘The Hollywood Reporter’. Només uns dies abans, ‘The Empire Film Podcast’ ens havia regalat una extraordinària conversa ¡de tres hores! entre Edgar Wright i Quentin Tarantino, de la qual Twitter i els mitjans de comunicació van decidir quedar-se amb l’opinió del segon sobre ‘Joker’ (2019). I, tot i que va passar més desapercebut que tot això, el canal de vídeo Louisiana Channel va publicar a finals del 2020 una entrevista impressionant amb Lars von Trier.
Tot això ha passat en menys de dos mesos, i és una notícia magnífica. Per això resulta tan frustrant la tendència, en el dia d’avui, d’infravalorar amb tanta lleugeresa tot aquest material. En tots els articles, entrevistes i converses enumerats fins aquí es parla de cine. Es parla molt bé de cine. Es parla del seu passat, present i futur. Es parla amb passió de les pel·lícules. Es parla del cine com a necessitat, consol, addicció i arma de doble tall. S’aprofundeix, des de diferents angles, en els films i les seves implicacions. Es parla, en última instància, de voler fer i veure pel·lícules. I, no obstant, malgrat el seu valor, les propostes que no han sigut menyspreades (o oblidades) han sigut tractades com si fossin poc més que una entrevista promocional random.
Entretots
La velocitat dels temps, la tendència a l’enuig i el gust per la polèmica comporta la reducció (mediàtica i a les xarxes socials) de tot, absolutament tot, a un extracte que crida l’atenció, sovint tret de context i malinterpretat gràcies al joc favorit de Twitter: el del telèfon trencat. Però precisament per això, perquè la conversa (sigui, per exemple, de ‘podcasts’ especialitzats o entorns acadèmics) no abunda, és important agafar-se a aquestes propostes i continuar-les abans que es converteixin definitivament en una cosa exòtica.
