La nova modèstia del Barça

Dit amb el menor catastrofisme possible, el Sevilla i el PSG van posar el voluntariós Barça al seu lloc. Dos bons equips ja fets ens van mostrar amb pocs dies de diferència la seva neta superioritat respecte a un altre a mig fer i sense recursos econòmics per accelerar el seu creixement. Val la pena acceptar-ho. No s’ha de posar el crit al cel malgrat que el que anomenem Madrid encara s’alegrarà cert temps pel que ens anirà passant.

Qui pensava que el Barça d’aquest any podia optar a guanyar la Champions era il·lús, tot i que –futbol és futbol– hi havia alguna petita probabilitat de classificar-se davant aquests bons però encara irregulars parisencs si coincidia un partit perfecte nostre amb un partit desmanegat seu. Però pel que es va veure al Nou Camp el PSG de Pochettino i Mbappé en un termini brevíssim de temps entrarà en una etapa formidable d’èxits similar a la que ja ha deixat enrere el Barça. Em refereixo a la qualitat de la seva combinatòria, a la intensitat intel·ligent, a la capacitat de manar al camp i a l’eficàcia a les àrees. Ja està al nivell del City de Pep Guardiola, el Liverpool de Klopp i el Bayern de Lewandowski. En aquell mateix termini de temps, si el Barça en la seva nova modèstia estructural continua treballant molt per encaixar unes peces i substituir-ne d’altres aconseguirà armar un equip millor que l’actual, però quedarà encara bastant lluny de tornar als grans moments de glòria. 

Pensar en l’any que ve

Són previsibles més moments durs per al barcelonisme abans que es redrecin de veritat les coses. Li queden algunes possibilitats en la Copa, no gaires, si fes un partit perfecte al Camp Nou. És una pena que estigui pendent d’un fil quan ja estan eliminats l’onze amb més arguments per conquerir-la, l’Atlètic i aquest Reial Madrid sempre lluitador i ben ajudat, però ara el Sevilla juga millor i a sobre té la renda que va aconseguir en el partit d’anada. En la Supercopa perduda davant el Bilbao i en les difícils victòries recents davant equips encara més fluixos, el Barça ha deixat constància que millora però que les seves il·lusions s’han de centrar més aviat en la temporada que ve quan estiguin més quallats els gairebé màgics però encara tendres Pedri i Ansu Fati.

Notícies relacionades

Nuclears, reobrir el debat

El valor extraordinari de la immigració

Quan em referia a un horitzó immediat dur estava pensant que ningú s’ha de fer il·lusions sobre la continuïtat de Messi (que des que ha tornat a ser voluntariós ens alegra els partits tot i que ja no arribi a tenir les forces imprescindibles per doblegar el PSG si els parisencs no fallen). Messi se n’anirà. Ens ho deia aquesta setmana amb la mirada. A partir del juny no apadrinarà els nois que amb ell aprendrien més de pressa. Se n’anirà perquè aquí, a més, de tenir difícil aconseguir els pròxims campionats, tampoc tindrà un Barça capaç d’ajudar-lo a aconseguir els grans premis individuals que potser encara estan el seu abast segons la samarreta que es posi. També ens causarà dolor el comiat immediat que hauria de donar el club a gent que ens han donat tant com Piqué i Busquets, però l’aposta per la renovació ha de ser completa i implacable, o quedarem encallats prolongant hores tèbies si no es fa. I ves a saber si en el que s’ha d’estructurar hauria de ser-hi Griezmann. O si, tal com està el Barça, quan acabi el seu contracte Dembélé decideix marxar. O que la llei de la pela ens robi algun dels joves que ens il·lusionen. 

El paper de la nova directiva

La directiva que surti de les urnes ha de recosir moltes coses, trobar diners, regar il·lusions i construir fonaments per evitar els nous riscos que amenacen un club que, de veritat de veritat, únicament té el valor sentimental d’una afició ferida a la qual ni tan sols li han deixat trepitjar l’estadi en l’etapa de la culminació de la descomposició. Però amb paciència, talent i aquesta afició poden escurçar-se els terminis que ara ens separen d’una bona reconstrucció. Ningú ens la regalarà. Està a l’abast, però necessita molt encert i pocs sectarismes (rancors personals, atzagaiades polítiques, amnèsies futbolístiques deliberades). Començarà una final a camp contrari i amb molts Florentinos guiant el VAR i els seus similars. Però de la cohesió dels seguidors depèn que hi hagi o no partit.