Cultura
Alt risc de contagi
Paraules, imatges, idees i sons viatgen per l’aire –gotícules o aerosols– de manera incontrolable.
La cultura és contagiosa. Per sort. He vist gent infectar-se del virus del teatre i portar una malaltia incurable de per vida. Sé de qui ha esgotat el seu saldo telefònic en molt poques hores amb el sol propòsit de recomanar ‘L’infinit dins d’un jonc’, estenent el virus de la lectura fins al punt que ha fet impossible, per inabastable, qualsevol rastreig. Jo mateix m’he passat un matí sencer cantussejant la tornada d’una cançó que em va infectar a primera hora del dia, entre la dutxa i l’esmorzar. Tinc un amic a qui li puja la temperatura per sobre de trenta-vuit cada vegada que escolta Joni Mitchell. I un altre a qui li costa respirar, que es queda, literalment, sense aire, quan s’enfronta al retrat d’Innocenci X en versió de Francis Bacon.
Conec molts infectats de musicals que han desenvolupat un TOC (trastorn obsessivocompulsiu) consistent a contagiar, obstinats, la seva afició, a qualsevol que se’ls posi per davant. Solen transmetre el virus Lloyd Webber, però també la variant Sondheim, amb més càrrega viral, tot i que menys nociva, per sort. I si parlem de ‘supercontagiadors’ no podem ignorar els milions infectats de Star Treck i Star Wars (múltiples i variades soques, en els dos casos). O els que al seu dia es van contagiar de l’emblemàtic virus Verdi (que sol entrar per l’oïda), i estan, des d’aleshores, ansiosos, buscant la reinfecció, ja sigui amb Wagner, Mozart o Beethoven, igual de virulents i incurables.
Sí. La cultura és contagiosa. I som milions, per sort, els infectats. Paraules, imatges, idees i sons viatgen per l’aire –gotícules o aerosols– de manera incontrolable. Salten de ment en ment. Travessen fronteres. S’instal·len, sense papers, on millor s’acomoden. La cultura es mou lliure, ens porta a altres mons, obre noves perspectives. És el vector principal de moltes idees salvadores. També desestabilitzadores. I només hi ha una vacuna capaç d’interrompre aquesta transmissió. Es diu censura. Alguns governs l’administren pel broc gros, amb punxada brutal, de forma immisericordiosa, i d’altres ho fan de manera sibil·lina, en dosis amb prou feines perceptibles.
Notícies relacionadesPerò no, disculpin; rectifico immediatament. Me n’adono que faig mal dient vacuna a la censura. ‘Vacuna’ és una paraula que associem a protecció, a salvació. I no, la censura no és res d’això. La censura és un altre virus, tan nociu i letal com molts dels seus col·legues. Pot ser que sigui, fins i tot, un d’aquests anomenats viròfags, capaços d’atacar i infectar tots els altres virus.
Em dic que caldrà aprendre a caminar, amb encert, enmig de tants bitxos. A distingir, sobretot, els uns dels altres. Si dolent és el de la censura, molt pitjor el de la violència. I el de l’odi. El del mal gust. El de la provocació gratuïta. El de la ignorància. El de la repressió. El del victimisme. I el del vandalisme sense mesura. Tots, per desgràcia, igual de contagiosos.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
