Coneguts i saludats
Bolero reial
Aquesta és la gran paradoxa. A qui aparentment no li falta de res se’l priva de tot. Posats a no tenir, el Rei no té ni pare, perquè aquell que va consagrar la seva glòria en l’èpic 23-F, la va dilapidar en instants frívols. I ni la distància és l’oblit ni Felip VI concep aquesta raó.
El 23-F és el mite fundacional de la democràcia espanyola. Conclusió de Javier Cercas d’aquella detallada anàlisi d’escrutadora mirada del cop fallit descrit a ‘Anatomia d’un instant’. Una ficció sobre una neurosi, sobre una paranoia, sobre una novel·la col·lectiva, va sintetitzar. I d’allò s’han complert 40 anys.
El Congrés va voler rememorar-ho i va convidar el cap l’Estat. I va ser així com el Rei el va presidir al migdia en el mateix recinte que a la tarda debatia la inviolabilitat de la monarquia. En l’entretant, quatre dècades de canvis profunds tot i que insuficients. Dues generacions de ciutadans que han passat del convenciment a la insatisfacció, de l’empenta a la preocupació i de la complaença a la indignació. Ho diu l’Eurobaròmetre: el 53% dels espanyols creu insuficient l’evolució de la democràcia. Dotze punts percentuals més que la mitjana europea. I a falta d’enquestes oficials sobre el paper de la Corona, el resultat de dues de privades del maig de la pandèmia: suspens amb un quatre i escasses dècimes. Així prenia el pols ciutadà sobre el paper del fill tres mesos abans de produir-se la marxa del pare.
Dimarts, Felip Joan Pau Alfons de Tots els Sants Borbó i Grècia (Madrid 30/1/1968) va reivindicar el paper del seu progenitor i predecessor en la nefasta nit dels tricornis, els trets a l’hemicicle, «‘quieto todo el mundo’», sacseig al vicepresident uniformat, «‘todos al suelo’» menys tres: Suárez, Gutiérrez Mellado i Carrillo. Llarga incertesa, inquietud a les casernes, tancs als carrers de València, capitans generals expectants, dubtes existencials i disciplinaris, elefant blanc com a pseudònim de l’esperada autoritat militar –per descomptat–, trucades. Alfonso Armada no hi és ni se l’espera, líders de partits aïllats en sala adjacent i «tranquil, Jordi» (a Pujol). Periodisme resistent, filtracions des de l’interior, diputada desallotjada per embaràs, Fraga queixós i vociferant, bar del Congrés assolat, cigarrets enllaçant foc i cendres, paciència, resistència i, al final, el missatge. Els dubtes creats pels rumors interessats dissipats per la constitucionalitat de les paraules de Joan Carles I que, comandant en cap, va manar callar.
Felip VI, preadolescent, ho va seguir com a espectador preferent, observava amb cara de curiositat, escoltava i no sempre comprenia i dormisquejava de cansament a estones. Estava aprenent com es guanya el càrrec, el sou i la vida un rei. Això li van dir. I ell afegeix que aquell dia va descobrir l’immens, l’incalculable valor de la llibertat. Així ho va remarcar des de la seva solitud. Perquè avui, el Rei està a la intempèrie i viu davant l’adversitat constant, sense protecció intel·lectual, davant un tsunami permanent polític i familiar com compendia José Antonio Zarzalejos al seu llibre els sis anys llargs de mandat de qui va haver d’agafar les regnes d’un feixuc llegat desconeixent-ne la dimensió total.
I aquesta és la gran paradoxa. A qui aparentment no li falta de res se’l priva de tot. Posats a no tenir, no té ni pare, perquè aquell que va consagrar la seva glòria en el moment èpic d’actual referència, la va dilapidar en instants frívols de constant presència. I ni la distància és l’oblit ni Felip VI concep aquesta raó.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
