Contrarellotge

El cas d’AstraZeneca és el més visible i mediàtic d’una frenètica carrera per aconseguir immunitzar les poblacions contra la Covid-19 al més aviat possible. Però l’anunci que la farmacèutica retardaria les seves entregues, juntament amb la notícia que el Regne Unit es podria haver emportat part de la producció esperada, van desencadenar les crítiques i van fer saltar les alarmes. ¿Què ha fallat?  

Les fallades tenen tres tipus d’explicacions: el mirar de fer les coses bé, la novetat de tot això i la gestió de les expectatives.

Quan va arrencar la pandèmia, Europa va viure un nova i vergonyosa edició del campi qui pugui. El concepte d’«autonomia estratègica» va canviar el dia que els europeus ens vam adonar que no es produïa al nostre territori ni un sol gram de paracetamol ni una mascareta. La idea estrella del futur de la seguretat europea en qüestió pels capricis de la producció global. És el que tenen les pandèmies, que reajusten l’ordre de prioritats. 

Per això, quan va arribar el moment de negociar les vacunes, les autoritats europees van voler fer-ho bé i van tenir clar que calia utilitzar tota la força del bloc. Com en tants altres casos, potser els grans –Alemanya, França...– tindrien alguna capacitat de maniobra, però la resta estaria a mercè del millor postor. Així que la Comissió Europea, amb la seva presidenta, Ursula von der Leyen, al capdavant, va negociar amb sis grans empreses farmacèutiques rebre un total de 2.300 milions de dosis. Tot i que els contractes continuen sent secrets –el que s’ha fet públic no revela dades significatives– és de suposar que la Unió ha aconseguit millors preus i condicions que si hi hagués anat cada estat membre per separat.

Però posar d’acord 27 països –que continuen retenint les competències sobre salut– i parlar en nom seu va en detriment de la velocitat, que sí que han tingut el Regne Unit i Israel, per exemple. També el fet que l’Agència Europea del Medicament apliqui un procel·lós procés d’aprovació –dirigit a garantir la fiabilitat dels productes i de passada lluitar contra els escèptics de les vacunes– ha contribuït a la lentitud.

Un altre tipus d’explicació té a veure amb errors de càlcul causats per la inexperiència i la novetat de la situació. Mai abans s’havia posat en marxa en tan poc temps un sistema tan massiu de producció de vacunes, i d’un tipus que mai abans s’havia provat en éssers humans. Europa, que l’havia externalitzat pràcticament per complet, està ara corrent contrarellotge per adaptar plantes ja existents al llarg del continent. Fet que se suma al fet que les vacunes necessiten fins a 280 substàncies procedents de 86 proveïdors i 19 països. 

Finalment, ha fallat la gestió de les expectatives. El fet de fixar objectius ambiciosos a nivell europeu –un 70% de la població vacunada a l’estiu–, que depenen al seu torn de l’actuació de tercers, d’una banda, i de la capacitat dels sistemes sanitaris dels diversos estats, de l’altra, està portant a una frustració generalitzada pels retards. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Una vegada reajustats els calendaris, es pot esperar que l’estratègia de la UE acabi donant fruits. Segons una enquesta d’ECFR, feta just abans de l’ensopegada de les vacunes, un 48% dels participants pensava que el sistema polític de la UE funciona (davant un 46% el 2019), cosa que suggereix que la cohesió està ben valorada per les ciutadanies europees.

El següent pas serà trobar la coherència també cap a la resta del món, per valors i per interès. L’acaparament de vacunes –explicable en part per l’enorme incidència del virus a Europa– casa malament amb el principi de solidaritat. La UE ha sigut un dels principals impulsors de Covax, la iniciativa que aspira a garantir l’accés als països menys afavorits i ha de continuar liderant els esforços multilaterals per lidiar amb els desafiaments globals.