Un soroll insostenible

El 57% dels barcelonins estan sotmesos a uns nivells de soroll superiors als recomanats, segons un estudi de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Unes 130 persones moren per problemes vasculars derivats d’aquesta sobreexposició. La contaminació acústica és alguna cosa més que una molèstia. És, també, un problema de salut pública i les autoritats l’han de tractar com a tal, combinant una normativa exigent amb el seguiment del seu compliment i fomentant també el canvi d’hàbits dels ciutadans. La principal font d’aquest soroll excessiu és el trànsit, seguit a molta distància de l’oci nocturn quan es podia practicar. Eradicar aquest problema no serà ni ràpid ni fàcil ni barat.

L’ajuntament es proposa canviar l’asfalt dels carrers més transitats i instal·lar plafons per mitigar el soroll dels cotxes a determinades vies. Són mesures benintencionades però clarament insuficients. La contaminació acústica avança en paral·lel a la contaminació atmosfèrica. Un problema multiplica l’altre i la solució del segon mitiga exponencialment el primer. S’ha d’eradicar, amb sentit comú, el vehicle amb carburants de la ciutat de Barcelona, com ens indiquen els reiterats episodis de contaminació atmosfèrica i aquesta xacra de la contaminació acústica. El mínim és substituir-lo per vehicles elèctrics, preferentment de servei públic. Aquestes cues de cotxes amb una sola persona a bord que veiem cada dia a l’entrada de la ciutat són, simplement, insostenibles. La mesura més decisiva no pot ser cap altra que promoure el transport públic, que en aquests temps de pandèmia passa, a més, per una crisi de confiança dels usuaris. Aquesta ha de ser la prioritat dels poders públics.

Però en aquest assumpte hi ha també un espai per al compromís cívic. Els usuaris de cotxes i, sobretot, de motos han de passar revista als seus vehicles per controlar el so que emeten i adaptar també les seves formes de conducció a vetllar per la reducció del soroll ambiental. I aquest compromís dels ciutadans ha d’estendre’s als habituals de l’oci nocturn quan es recuperi. No només pel que fa al seu comportament a la via pública sinó també a l’exigència de la insonorització dels locals i a la seva adaptació a nivells de so acceptables per a l’oïda humana.

Les autoritats, els propietaris de locals i de vehicles així com el conjunt de la ciutadania han de ser conscients que al segle XXI la salut no és només l’absència de malaltia, sinó que és, principalment, el benestar físic i psíquic i la prevenció de patologies que poden ser evitables canviant els nostres hàbits de vida, els individuals i els col·lectius. En pocs anys, una sanitat pública basada en els tractaments altament tecnificats de malalties evitables no serà sostenible. El camí és la prevenció. I aquesta sorgeix de la suma d’unes normatives exigents, unes administracions responsables i uns ciutadans compromesos. Posar tot l’accent en una d’aquestes tres potes és fer-se trampes al solitari. És acabar amb el soroll canviant l’asfalt en lloc d’afavorir el transport públic o apostar pels vehicles elèctrics. Aquest soroll imperceptible va minant la nostra salut sigil·losament, com ho fan les partícules contaminants en suspensió. No podem permetre’ns més aquesta ceguesa ni fer-nos el desentesos. Cada divendres, centenars d’escolars ens demanen allunyar els cotxes de les seves escoles, però en realitat ens estan exigint que els traguem de la seva ciutat i de les seves vides.