¿Ets família de Julia Otero?

M’ho preguntava el practicant enarborant la xeringa, m’ho preguntava el jove monitor dels campaments (amb una brillantor ballant-li a les pupil·les que jo encara no sabia interpretar), m’ho preguntava la professora substituta quan passava llista davant tota la classe, m’ho preguntava la senyora de la parada del Mercat de Sant Antoni abans d’oferir-me bunyols de consolació. De consolació perquè, tot i que la callada resposta al meu cap era «tant de bo», el que sortia de mala gana dels meus llavis era: «No». 

No era estrany. El 1988, una joveníssima Otero apareixia cada migdia a la pantalla a un programa anomenat ’3 x 4’, al qual jo, ja repel·lent llavors, contestava cridant-li a la tele: «¡12!», com intentant guanyar-me el respecte d’aquesta presentadora tan llesta i cobrant-me fama de llunàtic a casa. Gairebé dues dècades abans, David Bowie va aparèixer a la televisió britànica amb aquest pentinat en flames, pèl-roig i cardat, i quan va interpretar ‘Starman’ va mirar a la seva càmera i la va assenyalar per cantar: «Havia de trucar a algú i et vaig trucar a tu». Cada adolescent anglès no només va pensar que li cantava a ell, sinó que va procedir a tenyir-se el cabell i a encrespar-se’l per convertir-se en el seu nou seguidor i amic. Una cosa molt semblant a aquest fenomen pop va succeir amb Julia Otero a l’hora de dinar: de sobte, els carrers es van omplir de noies amb el seu pentinat i cada vegada que me les creuava, creuava també per la meva ment la mateixa pregunta: «Llavors, ¿ets família de Julia Otero?» 

Però Otero no era el seu pentinat, clar. Era una imatge moderna al servei d’una periodista moderna en la seva ideologia, gestos i llenguatge, que tant inventava, un informatiu feminista l’any 87 (30 anys abans que quedés bé ser-ho) com cantava ‘Blue Moon’ o revolucionava l’entreteniment, que agermanava el magnetisme televisiu amb el rigor que continuaria explotant durant la seva carrera, capaç de saber l’arrel etimològica d’una paraula, l’executiva d’un Govern de fa tres legislatures o una anècdota compartida amb Gustavo Bueno o Milli Vanilli. No voldria jugar al Trivial contra ella, vaja, ni els ho aconsellaria a vostès: podria guanyar-nos a qualsevol color.

A Otero se la va començar a mirar pel pentinat i se la va admirar des d’aleshores, i fins ara, pel seu cap. Era impossible continuar contestant que no, així que recordo perfectament aquella primera cita preadolescent, llavis quarterats per les pipes i primer piti mentolat al portal, quan la xavala de l’escola veïna m’ho va preguntar : «Llavors, ¿ets família de Julia Otero?». I jo, encara tímid, però potencialment agosarat amb la meva única arma: la paraula, vaig contestar: «Sí», i vaig afegir: «Tot i que seria millor dir que ella és família meva».

Després, com aquestes pintures rupestres de màgia propiciatòria que es dibuixaven perquè el que es dibuixava es convertís en realitat, vaig haver de suportar aquesta primera mentida innocent. Anomenar-te Otero i apuntar-te a periodisme el 1999 és tan insensat com dir-te Bubka i demanar-li una perxa als Reis Mags per posar-te a saltar altures, com dir-te Copèrnic i posar-te a mirar el cel a la nit per descobrir un moviment astral sospitós o com dir-te Roth i dir que ets escriptor (en aquest cas va sortir bé). A la universitat, no només era fill de gallecs i del barri veí del de la Julia, sinó que estudiava per a periodista: «¿Ets família de Julia Otero?» La vaig entrevistar per telèfon amb motiu de l’estrena de ’Las Cerezas’, pels volts del 2004 durant el meu primer any a un gran diari, i vaig estar a punt de preguntar-li-ho jo a ella: «¿Julia, som família? ¿Et va bé si diem que sí? Ja saps, com dues cireres unides per l’arrel i la vocació. Vinga, va: una mentida sense importància». 

Des de fa uns anys treballo a la ràdio per a Julia Otero. Cada divendres, el cap de setmana comença amb ella i amb un munt de nous amics d’enorme enginy que orbitem al seu voltant i ens sentim orgullosos que així sigui. Una bona manera de conèixer-la, com en aquestes pel·lícules en què el detectiu investiga el parador de la dona i es fascina per ella a partir de les persones que la coneixen i tracten i estimen, és mirar la gent de qui s’envolta. Com els recluta, com els millora, com els cuida. El seu respecte pel talent és proporcional al respecte pel seu oient o seguidor: La Julia no tracta ningú d’idiota, malgrat ser la més llesta, la que té una intel·ligència més versàtil i la que la transmet amb més encant.

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

Quan fa un temps que treballes amb ella, tens clar que seria l’escollida per rebre una raça alienígena en representació de la nostra millor versió. La que sap sempre d’on va sortir i cap a on és millor dirigir-se. I ja paro, que semblo José Luis Moreno presentant el seu següent convidat. Però és tan merescut això que dic que ho dic a risc de semblar un pilota mida pilota Nivea. I ho dic ara que passa per un moment delicat de salut, perquè sapigueu apreciar-la vosaltres encara més quan torni. 

La pregunta «¿Ets família de Julia Otero?», a la que tantes vegades vaig contestar amb un «no» i de la que tantes vegades vaig pensar «tant de bo» i a la qual aquella vegada al portal vaig respondre amb un «sí», podria tenir ara més gràcia. Fins i tot ella fa broma amb l’assumpte a antena i a mi m’encanta que ho faci i fins i tot desitjo que estigui escoltant la noia aquella a qui vaig mentir durant l’adolescència: ¡t’ho vaig dir! I perquè tot i que només treballo al seu programa una hora a la setmana, hi ha famílies unides que només passen junts el dinar dels diumenges, on es va amb ganes, vi i postres. La pròxima vegada que ens veiem, el pròxim divendres de ‘Julia en la onda’ que compartim amb la resta d’equip, que serà aviat, prometo portar Albariño i tortell de nata.