Despotisme generacional i ‘youngwashing’

Els que vam néixer als anys 80 vam veure com el somni del treball a canvi d’una vida digna es va truncar quan va esclatar la crisi del 2008. Ser mileuristes ens dolia perquè ens havien promès una altra cosa. Des d’aleshores, la promesa es va anar enfosquint i la sensació és que amb la sindèmia ja s’ha acabat de podrir del tot. La setmana passada una noia de 20 anys em deia indignada «tant de bo poguéssim ser mileuristes, però és que avui ni aspirem a això». Aquest és l’eco de l’angoixa que ressona des de fa dies pels carrers quan es fa fosc. L’espurna va ser una detenció, però podria haver sigut qualsevol altra cosa. La metxa és llarga i està plena de frustracions. I si alguna cosa ha après aquesta generació és a expressar-se, experimentar amb la seva identitat i sintonitzar amb els valors, perquè és l’únic que no es pot arrabassar.

El món adult s’ha perdut molts matisos de les vivències de l’adolescència connectada. Batejar-los com a nadius digitals en molts casos ha servit per deixar la seva sociabilitat en mans d’unes plataformes que es lucren oferint espais on ser i pertànyer. Moltes persones s’atipaven de dir que els joves passen el dia enganxats al mòbil i que s’havien instal·lat en el ‘clictivisme’ (l’activisme de sofà, a base de clics). També van assumir que la joventut afrontaria el confinament millor que ningú, amb les xarxes socials com a línia de vida. Des de l’estiu ha quedat clar que adoren abraçar-se tant o més que qui va néixer en analògic. Jutjar-los des de la distància, tant parlar d’ells sense ells, ha teixit un abisme que ara hi ha qui s’afanya a reparar.

Si ens fixem més enllà dels contenidors cremant i el pillisme en comerços –totes dues coses absolutament injustificables–, trobarem persones amb la vida per davant que el que ens estan dient és que la pastanaga està podrida. Que per molt que la vulguem pintar taronja i sucosa, no només els preocupen els selfies i els ‘likes’. També els preocupa el seu futur i les seves oportunitats. Però ¿quant ens hem preocupat de baixar al carrer a preguntar-los? Probablement menys del que ens hem assegut a jugar amb ells al videojoc favorit o a preguntar-los per què els interessen aquests ‘influencers’ que, a ulls adults, no tenen cap gràcia.

Ens hem inventat el terme ‘fatiga pandèmica’ per donar-li la culpa dels malestars que arrosseguem. Si alguna cosa hem après és que la salut física no s’entén sense la salut mental i viceversa. De fet, ara estem en fase de psicologitzar-ho tot: en els últims dies han sortit diverses estadístiques assenyalant que han augmentat l’ansietat i la depressió. Sens dubte és important que captem aquest malestar i assegurem acompanyament professional per a qui ho necessiti –no només per a qui s’ho pugui pagar. Però ens hem de preguntar en quina mesura són ansietats directament vinculades a un context social asfixiant, polaritzat i desigual.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

S’ha de renovar l’imaginari, però per damunt de tot s’ha de tenir present que en temps de cultura digital el despotisme ja no serveix. I menys per a la generació que ha crescut acostumada a opinar en directe i en obert per a tot el món. S’ha de reescriure amb ells, que siguin part activa de la conversa i de les decisions. Sense paternalismes ni simplificacions. Però compte amb el ‘youngwashing’ que va començar amb Greta Thunberg i que estem veient aquests últims dies en molts mitjans. Convidar-los de manera anecdòtica és una forma estreta de tenir-los en compte i més que escapar del despotisme generacional, l’accentua.