És tot igual

El més costós del que es demana perquè et deixin viure és aquesta exigència de tenir opinió sobre totes les coses, amb l’a gust que un diria no ho sé al primer que vingui amb preguntes. Passa que si dius no ho sé et deixen fora, com qui no ha vist la sèrie del moment, i la conversa dels altres salpa mentre tu et quedes a terra amb el posat. Han fet el món de blancs i negres i als carrers se surt amb mascaretes, gels i doctrines al seu lloc.

Abans n’hi havia prou amb un prejudici i amb fer una ullada a la solapa d’un parell de llibres; ara en canvi cal ni més ni menys que un criteri, com si fos senzill agafar un tema i comprendre’l. I no n’hi ha prou amb què sigui un: es necessita saber sobre les vacunes i els contagis, la llibertat d’expressió o el canvi climàtic, la renovació del poder judicial i a veure què va fer de veritat el Rei la nit del 23-F, l’últim disc de C. Tangana i el ‘Barçagate’. Mai saps de quin color serà el formatget del dia, però de trivial n’hi ha segur. Tenim més polèmiques que temps per entendre-les, però cal posicionar-se ràpid: entendre o opinar, que tot no es pot.

La senzillesa funciona

Per viralitzar millor, l’opinió tampoc pot enredar-se en alambins i es prefereix que els raonaments se simplifiquin en això està bé o està malament. Un any, mentre els altres partits es gastaven els diners en estratègies, Mariano Rajoy va reduir el missatge de la seva campanya a una frase per a nens que ell, no obstant, repetia als adults: «O guanyo jo o guanyen els dolents». Va guanyar ell, és clar: Rajoy era imbatible amb les frases curtes. Com més complex és el món, millor funciona la senzillesa, i la realitat és que el món s’ha posat inexplicable, de manera que el que no s’omple de respostes ara està ocupat per les opinions. I les creences.

El psicòleg Daniel Kahneman ho va veure molt abans de l’epidèmia: «És més fàcil construir una història coherent quan el nostre coneixement és escàs», va escriure a ‘Pensar rápido, pensar despacio’. «La nostra consoladora convicció que el món té sentit descansa sobre un fonament segur: la nostra capacitat gairebé il·limitada per ignorar la nostra ignorància». En aquest món incert sorgeix un nombre creixent de persones segures del que creuen i que, encara més, prenen el que creuen pel que saben.

El criteri que un tingui ha de ser un criteri robust per descomptat, igual que un tronc, perquè no està clar si les opinions serviran per als tuits o perquè prenguin en pires. Ha de ser robust per descomptat, perquè més lleig que canviar d’equip de futbol és canviar d’opinió i si ho fa un polític, se l’assenyalarà amb diversos quilos d’hemeroteca. Estarà justificat la major part de vegades, però, tot i que fos només per estadística, és improbable que les rectificacions siguin sempre errors. Que no siguin encerts.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El cas és que així hem disposat el nostre debat, sense marge per a mitjanies ni matisos, que tornen en sospitós qui els utilitzi. O pitjor, en equidistant: Ja gairebé ningú diu no ho sé. Si Nietzsche va matar a Déu, nosaltres estem a punt de matar els dubtes, resolts a tenir una impressió sobre C. Tangana i el canvi climàtic just quan més complexa s’ha tornat la realitat. Serà potser per això: perquè necessitem, almenys, unes quantes seguretats quan l’únic refugi l’ofereixen les trinxeres. Ideològiques, identitàries, algorítmiques o fins i tot fiduciàries.  

La dificultat per al debat és que les creences són impossibles de rebatre, perquè a cada argument crític contesten que aquí regeix la llibertat d’expressió i totes les impressions valen el mateix. Complica les coses que es vegi darrere l’opinió la mà d’un partit, de les tecnològiques, els bancs o de George Soros. Ens passa als mitjans, per l’afany d’aquells que volen arraconar el periodisme. A les línies editorials les anomenen interessos ocults –¡ocults!, en qui surt a la llum cada dia. A les cròniques, escrits al dictat. Si hi ha debat s’està donant veu als crítics i, si no n’hi ha, falta pluralitat. És igual llavors el que els diguis, és igual tot. Que no es confongui això amb la manca d’autocrítica, que l’hem fet i reiteradament. Però viure en la conspiració constant és una altra cosa. Esgotadora, per cert. Tot i que això no sigui més que una opinió.