Bartomeu i els Gran Reserva

Arran del cas Bartomeu descobreixo que no sé com anomenar la delinqüència de les reialeses, els polítics i les persones socialment destacades. Seria insultar ‘el Lute’ posar-la en la seva mateixa categoria, ja que ell robava per necessitat. Tot i que podria encaixar en la categoria genèrica «de coll blanc», penso que la gent tan conegudíssima mereix un capítol a part: ¿delinqüència Gran Reserva?

Una cautela: posin l’expressió ‘presumptament’ abans de totes les coses que escriuré. I un reconeixement de miopia: Bartomeu em queia bé, tot i que vaig acabar considerant-lo pèssim president per les seves decisions esportives i econòmiques. Després el vaig incorporar a la meva llista de males persones per no complir la paraula donada a Messi de deixar-lo anar-se’n del Barça per la porta gran al final de la temporada passada. Però ara sé que, a més, abusava amb normalitat del seu càrrec. Com els polítics miserables, fraccionava molts pagaments per esquivar els controls democràtics que ell havia de defensar.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Manejava els diners de l’entitat com si fossin propis i els utilitzava per desprestigiar rivals personals i, el súmmum dels súmmums, futbolistes del primer equip que no li queien bé. L’immobilitzaria amb una bola negra lligada al peu pel simple fet d’atrevir-se a falsejar la comptabilitat perquè s’imputessin diners per pagar aquells excessos a la Masia, el viver de les gairebé úniques il·lusions que té l’afició barcelonista.

Però no ens sorprenguem. Bartomeu s’ha limitat a utilitzar el poder com està de moda fer-ho quan no funcionen els mecanismes legals de control. És en un quadro de deshonor amb Chirac i Sarkozy; amb el rei emèrit ja sense mèrits i els que l’ajuden per acció o omissió a regatejar el fisc; amb desenes de càrrecs del Partit Popular (i Rajoy cada vegada més assetjat), o amb el nostre Jordi Pujol... Paios que confonen els drets del poder amb fer el que els dona la gana «perquè puc». I sumin-hi els qui fan coses imperdonables, tot i que potser no siguin tècnicament delictes, com les infantes vacunant-se al marge de la cua en un assumpte de vida o mort. Bartomeu és només l’últim enganyador de la fila.